Dotze relats amb les seves dotze històries corresponents són les dotze espelmes que l’editorial Difácil ha volgut regalar-nos per celebrar el seu desè any de vida
en un món, l'editorial, en el qual semblen haver-se extingit les empreses independents, de pocs i cuidats títols anuals, d'autors amb veu poc escoltada o llegida, d'escriptors amb molt per escriure i descobrir. Però no, encara queden. ‘Llamarse nadie’ és el títol d'aquest llibre de relats que signa Salvador Galán Moreu.
Estem davant d'un llibre heterogeni, fins i tot es podria dir que polifacètic on el pes recau sempre sobre el narrador. Amb un continu joc narratiu en el qual qui parla apareix i s'amaga, els dotze relats que componen ‘Llamarse nadie’, i que es divideixen en tres parts, donen la sensació de ser un expositor del maneig de l'autor en l'escriptura d'aquests.
Molt a l’estil Borges, amb el característic narrador tan poc fiable, els jocs de miralls, l'aparició dels dobles i els contraris o fins i tot d'aquells animals fantàstics que tant agradaven a l'argentí, Salvador Galán dóna mostra de com l'escriptura d'un llibre – i de moltes accions més, si no totes – és sempre el reflex d'alguna cosa anterior, el ressò que han deixat altres veus. Hi ha reminiscències d'aquell narrador apartat que és Pierre Menard a ‘La plaza de Santa Ana’, o de l'estil kafkià en l'ús d'inicials en ‘El día de los inocentes’, o fins i tot d'aquests diàlegs incrustats en la narració tan de les novel·les de Trueba. I molt més: àmplies picades d'ullet en forma de relats a Twin Peaks i David Lynch, al maleït Céline o a Manuel Puig.
Tota obra és hipertext, encara que sigui impossible determinar quin és el seu hipotext, i aquest llibre és un clar exemple d'això. Però sempre amb la petjada pròpia i personal, la que en aquest cas aconsegueix imprimir Salvador Galán.
Tots diferents però amb un element clau i comú: la importància del narrador. De vegades és qui et parla i de vegades qui s'amaga després d'algun dels personatges, però sempre està present com a titellaire de les històries que s'expliquen. Assemblant-se en moltes ocasions al rebuscat estil narratiu de Noll, o fins i tot al del no tan conegut però genial Luis Rodríguez, el discurs narratiu s'erigeix en aquest llibre com un riu en el qual de vegades es pot veure el transcurs de l'aigua i unes altres no. Però sempre, encara que no es vegi, hi ha moviment. Sempre hi ha un narrador que manté un fil de connexió amb el lector.
‘Llamarse nadie’ és un llibre per a aquells lectors experimentats en el gènere del relat, on l'autor busca mostrar el seu maneig o el seu mestratge a l'hora d'explicar i les seves possibilitats com a narrador en un gènere que gaudeix de poca popularitat i, sobretot, vendes. Solament per això, encara que hi ha més i especialment dins del llibre, ja mereixeria una oportunitat. Felicitats i enhorabona per l'aguant, tan fàcil per a nosaltres els lectors, tan difícil per a vosaltres els editors, tan Difácil.
