El 27 de gener de 1939, una dia després de la caiguda de Barcelona, les tropes nacionals s’apoderen de Mataró. Les tropes italianes de Franco es troben una ciutat rendida que no presenta cap batalla. Els carrers estan plens de dones i nens que veuen l’arribada dels nacionals com una alliberació que ha d’acabar amb els patiments de tres anys de guerra. L’ambient, fins i tot, és festiu i la banda municipal surt a rebre els soldats. La nit abans, el govern republicà local havia cremat tota la documentació republicana i havia agafat el camí de l’exili. Aquell dia també es van deixar veure pels carrers de Mataró alguns ciutadans que portaven mesos amagats, com és el cas de Joan Brufau, antic president d’Alianza Popular de Mataró que esdevingué el primer alcalde franquista de la ciutat.
Amb l’esclat de la Guerra Civil Espanyola, Mataró quedà a la rereguarda, lluny de la línia de foc. Però, tot i això, va patir les penúries del conflicte bèl·lic i els bombardejos de l’aviació alemanya.
La producció fabril no s’atura
El 1936, abans de l’esclat de la guerra, el motor econòmic de la ciutat era la indústria del gènere de punt, un sector que va viure moltes dificultats per sobreviure els primers mesos del conflicte. Com en altres ciutats catalanes i de l’estat espanyol, les empreses mataronines es van col·lectivitzar després del decret de col·lectivitzacions el 24 d’octubre del 36 pel govern republicà. Després d’uns primers mesos complicats, a partir de l’any 1937 la producció fabril mataronina augmenta gràcies a la demanda de l’exèrcit republicà que necessitava samarretes, mitjons i altres peces de roba per abrigar als seus soldats.
A les fàbriques de gènere de punt la gran majoria de treballadors eren dones, un fet que durant la guerra encara va anar més en augment, ja que, a mida que avançava el conflicte, la ciutat anava enviant lleves de soldats al front i la població femenina ocupava els llocs de treball que deixaven els homes.
Una altra empresa que va augmentar la seva producció durant els anys de guerra va ser la del Forn del Vidre. La fàbrica de vidre mataronina havia de satisfer la demanda de material sanitari per atendre els ferits del front i dels bombardejos nacionals.
Escassetat de productes bàsics
Viure a Mataró durant els tres anys que durà la guerra no va ser gens fàcil. En els primers dies del conflicte, a la rereguarda es va viure por. Les disputes entre uns i altres van ser constants i els crims i assassinats van estar a l’ordre del dia. Ja més endavant, dins del bàndol republicà, hi hagué disputes internes que van acabar en una guerra a la rereguarda. La fam i l’escassetat de productes bàsics van acompanyar a les epidèmies i als bombardejos que no van cessar fins als darrers dies. La situació era tal, que el maig de 1937 l’ajuntament va decretar fer una cartilla de racionament per fer arribar els productes bàsics a tota la població.
A tot i això li hem de sumar la pèrdua d’éssers estimats que estaven al front o que havien mort, altres que havien estat capturats per l’enemic i d’altres que no se’n tenia notícies. La derrota republicana cada cop estava més a prop i el desànim a la rereguarda era cada cop més evident, a la vegada que cada dia costava més posar-se un tros de pa a la boca. A Mataró, fins i tot, hi va haver manifestacions en contra de les autoritats locals pel mal repartiment de les cartilles de racionament.
La situació cada cop era més insostenible i per aquest fet molts dels mataronins que encara restaven a la ciutat van veure l’arribada dels nacionals com una brisa d’aire fresc. Molts eren contraris a les tropes franquistes, però per fi veien el final d’una guerra que només havia portat fam, morts i desgràcies.
Les autoritats abandonen la ciutat
El 26 de gener de 1939 com ja havia succeït amb l’esclat de la guerra civil, arriba a Mataró per ràdio la notícia que la ciutat de Barcelona ha caigut en mans de les tropes franquistes. Aquella mateixa nit, tots els regidors del govern republicà es reuneixen al consistori i decideixen cremar tots els documents del període republicà i abandonar la ciutat i marxar a l’exili, com tants i tants altres catalans que passaven aquells dies per la nacional davant de Mataró amb destinació França. Només es quedà a la ciutat l’ex alcalde republicà Josep Abril, d’ERC, que tot i no participar en cap crim de sang fou afusellat el mes següent al Camp de la Bota de Barcelona.
Amb la marxa de les autoritats de l’exèrcit republicà i de totes les forces d’ordre públic fidels a la República, a Mataró hi hagué un buit de poder. Això ho van aprofitar els columnistes locals fidels als Nacionals per alliberar els presos de la Presó de Mataró i fugir al Turó de Cerdanyola per preparar l’assalt a la ciutat. L’endemà al matí molts mataronins afamats van aprofitar l’avinentesa per assaltar els magatzems d’aliments republicans. Però aquell buit de poder duraria poques hores, ja que els columnistes franquistes ràpidament van anar a cridar a les tropes nacionals a Vilassar de Mar perquè entressin a la ciutat.
Entrada de la División Littorio
A Mataró, com a moltes altres poblacions properes a la capital catalana, foren les tropes italianes de Franco les que s’apoderaren de la ciutat. El general espanyol va voler que les tropes espanyoles tinguessin l’honor d’entrar a Barcelona i deixà que les altres ciutats fossin alliberades pels seus aliats italians.
Aquí a casa nostra, el 27 de gener de 1939 pel Camí Ral entrà a la ciutat la División Littorio que van arribar custodiats per un grup de mataronins armats. Quan entraren a la ciutat pel Camí Ral i pujaren Riera amunt, els soldats italians van rebre una calorosa rebuda de molts mataronins, i fins i tot la banda municipal els va rebre a l’ajuntament amb l’himne nacional. Alguns mataronins de dretes i religiosos esperaven amb anhel aquell dia, però altres només s’alegraren de l’arribada pel final de la guerra. La majoria de gent que va sortir al carrer eren dones i nens que veien el final de la guerra com l’ocasió de retrobar-se amb el marit, el fill, el germà o el pare que ara podia tornar a casa.
Aquell dia també sortiren pels carrers de Mataró ciutadans il·lustres i coneguts que s’havien passat aquells anys de guerra amagats. Era gent de dretes, eclesiàstics, burgesos i propietaris de fàbriques que havien desaparegut per por de ser empresonats o executats. El cas més destacat va ser el de Joan Brufau que, com diuen els testimonis de l’època, va sortir al carrer amb una bandera espanyola amb els seus fills en direcció a l’ajuntament. Brufau havia estat el president d’Alianza Popular (CEDA) i aquell mateix dia va ser nomenat per les tropes italianes primer alcalde franquista de Mataró.
Aquella mateixa nit, els soldats italians van organitzar un ball a la Plaça Santa Anna per celebrar la victòria. L’eufòria inicial dels mataronins per l’entrada d’aquells soldats italians ben plantats es va anar convertint en tristesa i desolació al cap de les setmanes. Amb el triomf del general Franco, Catalunya va perdre totes les seves senyes d’identitat, la repressió dels guanyadors sobre els vençuts va ser ferotge amb afusellaments, tortures, empresonaments i vexacions, no només als homes que van lluitar al front sinó també a les seves famílies.
A més, la situació econòmica del país va continuar sent precària i la fam va tornar a fer acte de presència. Van tornar les cartilles de racionament i mentre uns es morien de gana, altres s’enriquien amb l’estraperlo. S’havia acabat la guerra, però començava una llarga travessia pel desert anomenada dictadura.
Caiguda en picat de la indústria mataronina
Un cop va acabar la guerra, els empresaris mataronins van recuperar en bon estat les seves fàbriques, que havien estat col·lectivitzades. Però la producció fabril tardà anys en recuperar l’activitat d’abans de la guerra. La manca de matèries primeres, les restriccions elèctriques i la política econòmica autàrquica franquista van minvar molt la productivitat de la indústria mataronina. Tot això va desembocar en una crisi del sector tèxtil mataroní que sobretot van pagar els treballadors. Les reformes laborals franquistes van beneficiar exclusivament als patrons que només pagaven per dia treballat i així el dia que hi havia restriccions de llum i no es podia treballar els obrers no cobraven.
Això va fer que el poder adquisitiu dels treballadors fos mínim i més en una època on els preus dels aliments bàsics van pujar considerablement fruit de l’escassetat d’aliments i del mercat negre. La fam de la guerra havia tornat.
Canvien els noms dels carrers i augmenta la població
Com ja havia passat després de la Dictadura de Primo de Rivera i l’entrada de la República, alguns dels noms dels carrers de la ciutat de Mataró van canviar. Moltes de les vies de la nostra ciutat van rebre noms de personalitats del règim i d’alguns dels caiguts per la causa nacional. El carrer Argentona va passar a dir-se Calvo Sotelo; el carrer de Cuba, General Mola; el carrer Ibran, Legión Condor; el Prat de la Riba, Primera Bandera de la Falange de Cataluña; la Rambla, Rambla José Antonio; la part alta de la Riera, Rambla Generalísimo Franco. A diferència de moltes ciutats catalanes, la població de Mataró l’any 1940 havia augmentat en relació a la d’abans de la guerra. Malgrat els morts i els exiliats, la població de Mataró va augmentar gràcies a la migració d’exiliats que venien a casa nostra a treballar a les fàbriques i l’arribada de militars i de funcionaris vinguts d’altres zones d’Espanya.
