L’any 1848, el mataroní Mossèn Blanch va escriure la partitura de la Missa de Glòria o Missa de Les Santes, una peça de gran valor musical que està considerada una de les joies de la música religiosa del segle XIX. Aquesta missa va ser escrita per acompanyar l’eucaristia en honor a les patrones de la ciutat, Santa Juliana i Santa Semproniana, que se celebra cada 27 de juliol a Santa Maria. L’ acte, tot i ser d’origen religiós, s’ha convertit, amb el pas dels anys, amb un element clau de la festa major de la ciutat i en un signe de mataronisme que tenen molt arrelat tots els mataronins, ja siguin creients o no. Després de 165 anys de vida, la Missa de Les Santes continua en estat de gràcia i més encara després que l’any 2010 la Generalitat la declarés festa patrimonial d’interès Nacional.
L’any 1772 es va aconseguir que les relíquies de les Santes Juliana i Semproniana, patrones de la ciutat tornessin a Mataró. Va fer falta moltes gestions i anys d’espera perquè les relíquies deixessin el Monestir de Sant Cugat i arribessin a Mataró, una ciutat que ja feia anys que sentia una devoció especial per aquestes Santes. Des de l’any 1772 cada 27 de juliol es dedica un ofici a les patrones de la ciutat, en els primers anys era costum que el mestre de capella de la basílica de Santa Maria escollís una composició que complementés la celebració eucarística.
L’any 1848, Jaume Isern, organista de Santa Maria va instar Manuel Blanch, un jove seminarista mataroní de 21 anys i alumne seu, que compongués una missa per a orquestra, cor i solistes per a la celebració eucarística dedicada a les patrones de la ciutat del 27 de juliol, durant la festa major. D’aquesta forma va néixer la Missa de Glòria de Mossèn Blanch o la Missa de Les Santes com tots la coneixem avui dia.
Primera constància escrita
Tot i que no en tenim certesa, la Missa de Les Santes es devia interpretar l’any 1848, 1849 i 1850, de la interpretació de l’any 1851 sí que en tenim constància, ja que el 12 de setembre d’aquell mateix any el diari “El Sol de Barcelona” publica una elogiosa crítica de la missa de Blanch.
L’any 1853 Manuel Blanch és nomenat mestre de capella de Santa Maria, càrrec que ostentarà fins a la seva mort, l’any 1883. Com ens passava en les primeres interpretacions, no sabem si durant aquests 30 anys la Missa de Les Santes es va interpretar sense pausa, però si Blanch era el mestre de Capella i el director de la missa el més normal és que fos així, i més quan coneixem que l’autor va anar introduint canvis, afegits i modificacions per millorar la seva obra. D’aquesta manera l’any 1857 s’estrena el Gradual per a Les Santes que Blanch compon expressament per a la Missa.
Peça de gran valor musical
La Missa de Les Santes és una missa amb clares influències de l’estil operístic italià. Una obra monumental amb una disposició instrumental típica d’una partitura vuitcentista on la corda, el vent fusta i el vent metall acompanyen les quatre veus solistes (tiple, contralt, tenor i baix). Segons musicòlegs experts és una de les poques romanalles de música litúrgica i religiosa del 1800 que ha arribat fins als nostres dies i que enguany farà 165 que s’interpreta a Santa Maria.
Sense veus femenines
Des de la seva primera edició, la Missa de Les Santes era cantada només per homes i per nens. No va ser fins després de la Guerra Civil, l’any 1944, que el Bisbat de Barcelona va donar el permís perquè les dones poguessin cantar en el cor i com a solistes. Un canvi que va suposar una millora qualitativa important a la missa i que la va fer encara més universal.
Anys sense Missa
Des del 1848 fins a l’actualitat, la Missa de Les Santes de Mossèn Blanch ha sonat cada 27 de juliol a la Basílica de Santa Maria, excepte en algunes ocasions comptades.
Entre els anys 1903 i el 1906 es va deixar d’interpretar la missa per ordres directes del Papa Pius X. El vaticà volia promoure una música sacra austera, una política que no anava en acord amb la Missa de Les Santes, una música d’aire belcantista, de ritme viu, melodia encisadora i que utilitza una gran orquestra. Això va fer que el 27 de juliol de 1904 sonés la Missa de Santa Cecília de Gounod, el 1905 va sonar la Missa de Fochini i el 1906 la Missa de Helarion Eslava. Tot i això, l’obra de Blanch ja era una tradició viva de la festa mataronina i els mataronins van remoure cel i terra per aconseguir el permís del papa.
Després de les gestions del bisbe de Barcelona, el cardenal Casañas i del sacerdot mataroní Josep Recoder, el Papa va concedir un privilegi pontifici que permetia cantar la missa de Blanch a Santa Maria i el 1907 els mataronins la van poder tornar a sentir.
Però poc va durar l’alegria dels devots de la Missa de Les Santes, ja que l’any 1909 la Festa Major de Mataró va coincidir amb la Setmana Tràgica i la missa es va suspendre. Entre 1936 i 1938 tampoc es va celebrar la missa per la Guerra Civil.
Tradició en perill
Durant la dècada dels 60 la Missa de Les Santes va patir una davallada i fins i tot es va patir per la seva existència. Els cantaires cada cop eren menys, la pèrdua de religiositat de la societat catalana de l’època i els nous costums festius d’aquests anys, van fer que la missa perillés. D’aquesta manera l’any 1966 la Caixa d’Estalvis de Mataró va gravar un disc en vinil de la Missa de Les Santes, dirigida per Marçal Gols i amb partitura revisada de Cristòfol Taltabull. Tal com deia la presentació del disc de la Caixa d’Estalvis de Mataró, l’objectiu del vinil era conservar la Missa per salvar-la d’una mort imminent.
Arenas obre la Missa al poble
La Missa de Les Santes era un malalt terminal, però l’any 1971 va trobar un medicament miraculós, aquest va ser el nomenament del seu nou responsable, l’artista Jordi Arenas. El pintor mataroní, que era cantaire de la missa, coneixia de bona tinta de la Missa.
Entre els anys 50 i 70 el cor estava format únicament per la “capella de música”, un cor format per homes i dones vinculats a l’església que hi participaven voluntàriament. Amb això no n’hi havia prou i Arenas volia obrir l’acte al poble i que aquest cantés la missa. Es va fer una crida a la població per participar de forma voluntària i aquesta va respondre amb efervescència i el nombre de cantaires d’aquell mateix any va augmentar considerablement.
Arenas va acceptar el càrrec, però abans va posar unes condicions, com tenir un nombre suficient de cantaires, tenir la facultat d’admissió de cantaires, començar els assajos al mes de març, disposar d’un local d’assaig, incorporar una altra soprano en el grup de solistes, fer un assaig d’orquestra sola a més de l’assaig general, posar al dia la retribució dels solistes, regraciar els col·laboradors i cantaires amb un sopar i instaurar un sistema de rotació de directors que encara perdura fins a l’actualitat. Les noves idees de Jordi Arenas van donar una empenta perquè la Missa arribés als nostres dies, però no va ser l’única. Mossèn Pou també va ser una peça clau juntament amb el paper de molts altres mataronins, i en especial d’un grup de joves que van promoure la campanya “Fem-ne Festa Major” que van valorar la Missa de Les Santes com un element clau de la festa.
Patrimoni d’interès Nacional
La constatació de la feina ben feta durant tants anys va arribar l’any 2010 quan la Generalitat va declarar festa patrimonial d’interès nacional Les Santes de Mataró, amb especial esment a la família Robafaves amb els nans, el ritual de la dormida i la Missa de Glòria de Mossèn Blanch.
Després que l’any 1848 Mossèn Blanch compongués la partitura, la Missa de Les Santes s’ha convertit en un signe de mataronisme, sense cap mena de dubte parlem d’un patrimoni històric, cultural, musical i religiós d’una ciutat que viu intensament la seva festa major.
Directors
Després de la mort de Mossèn Blanch, l’any 1883, el substituirà Mossèn Francesc de Paula Mas i Oliver que dirigirà La Missa de Les Santes fins al 1910 que agafarà el relleu Joan Fargas que va ser director fins a l’any 1944. Els tres anys següents la van dirigir Josep Sabater, mestre del Gran teatre del Liceu, Roman Alía i Enric Torra. Del 1947 fins a l’any 1970 va portar la batuta Narcís Pagès.
El 1971 el pintor Jordi Arenas es farà càrrec de la Missa i proposarà un sistema de rotació de directors que ha perdurat fins a l’actualitat amb mestres com Josep Canals, Pere Gonzàlez, Lluís Carné, Francesc Cortés o Jordi Lluch. Tota aquesta sèrie de directors van posar el seu granet de sorra i segurament la Missa que escoltarem el 27 de juliol no serà la que va escriure Mossèn Blanch, però com tota peça musical la Missa de Glòria és una harmonia viva que ha anat evolucionant al llarg dels anys.
