Diumenge a la tarda hi va haver l’última representació de la temporada estable del Monumental, que aquest quadrimestre s’ha centrat en el cicle “Teatre i universos”. La cloenda va ser brillant: ‘Un trozo invisible de este mundo’, un muntatge dirigit per Sergio Peris-Mencheta sobre textos de Juan Diego Botto.
Aquest és un espectacle que neix de la ràbia, de la necessitat manifestada pel seu autor de denunciar els abusos i les injustícies que sofreixen els que estan en els graons més baixos de la societat. Així, parla dels drames de molta gent i sobretot de l’exili i l’emigració, unes circumstàncies viscudes personalment per ell mateix als tres anys, quan el 1978 va haver de fugir de l’Argentina amb la seva mare i una germana, per escapar-se de la dictadura militar que havia empresonat, torturat i fet desaparèixer el seu pare, l’actor Diego Fernando Botto.
‘Un trozo invisible de este mundo’ es va estrenar l’octubre de 2012 a Las Naves del Matadero de Madrid, amb la intenció inicial de fer una campanya més aviat curta. Però l’extraordinària acollida aconseguida, tant de públic com de crítica, l’han empès a seguir una gira que encara dura i que omple teatres a tot arreu on va. També són reflexos d’aquest èxit les sis nominacions obtingudes per als XVII Premis Max de les Arts Escèniques que es lliuraran el mes de maig.
No ser part de res
L’obra, que s’ha inspirat en fets reals gràcies a la col·laboració d’experiències aportades per membres de col·lectius que treballen en favor de les persones immigrades, està estructurada a partir de cinc monòlegs. Arrenca amb el de la dissertació d’un policia de duanes que emmascara la seva radical xenofòbia utilitzant arguments de racionalitat fingida. Després ve el d’un argentí emigrat que des d’un locutori parla amb la seva muller, entre crits i interferències, de les afliccions del present i d’il·lusions futures. El tercer és el que explica la mort per falta d’atenció mèdica d’una dona africana reclosa en un Centre d’Internament d’Estrangers. En el següent, situat a l’Argentina dels anys setanta, un opositor detingut en un centre de tortura, narra la contradicció viscuda per haver estat delator d’un company i pel coratge que posteriorment demostra i que el durà a ser també exterminat. A l’últim, un exiliat polític descriu l’amargor de la solitud i el desarrelament que es pateix quan les condicions et porten a que se’t consideri un il·legal, a “no ser part de res”. Són cinc històries colpidores, cinc reflexions sobre situacions d’exclusió, però també de lluita, d’amor i de dignitat.
Qualitat i compromís
A ‘Un trozo invisible de este mundo’ Juan Diego Botto fa un exercici rutilant de teatre compromès socialment i ideològicament. Invoca García Lorca per reivindicar que l’art de l’escena ha de parlar de les contrarietats de la gent, proclamar la innegociable obligació de justícia, revelar el sofriment que generen determinades decisions polítiques o les estratègies dels bancs i les grans corporacions econòmiques; perquè hi ha una línia directa entre beneficis desorbitats i pobresa, diu. I el millor de tot és que ho duu a la pràctica d’una manera aguda, lluny del pamflet, amb un llenguatge dramàtic directe i emotiu, i amb un ventall de recursos interpretatius d’una gran qualitat artística que protagonitza conjuntament amb l’actriu i cantant Astrid Jones. Una il·luminació acurada i una escenografia molt simple, consistent en una cinta transportadora i munts de maletes, equipatges i baguls enmig d’un escenari nu, acaben de conferir a l’espectacle una atmosfera desguarnida que esdevé una quasi metàfora de les circumstàncies de soledat, abandonament i desemparança en què a la realitat s’han de moure tots aquells que s’han vist forçats a deixar terra, casa i amistats. Un gran espectacle.
