Verónica Rísquez és dissenyadora de moda “de professió i per vocació” i ha estat 15 anys treballant per al grup tèxtil més gran del país. Tot aquest temps va servir-li per aprendre molt, créixer professionalment i viatjar per tot el món, però també per adonar-se del ritme de vida frenètic que portem. “Anem tots corrent pel carrer i no ens parem mai a pensar què estem fent, amb nosaltres i amb el planeta. És veritat que la pressió econòmica i laboral no ajuda, però moltes vegades podem parar una mica sense que es pari el món”, apunta.
Rísquez va començar a treballar als 22 anys i va arribar un moment en què va decidir parar, dedicar-se un temps a ella mateixa i aprofitar per fer allò que sempre havia desitjat i no havia pogut fer, com per exemple marxar una temporada a l’estranger, exactament a Nova York. Durant aquest temps de parèntesi, l’entrevistada va descobrir el minimalisme i la filosofia del zero waste (residu zero) i va decidir reinventar-se.
L’estiu del 2019, Rísquez va encetar una nova etapa professional: va obrir la botiga SlowSTORY al centre de Mataró, un espai on ofereix productes sostenibles que ella mateixa ha introduït a la seva vida, perquè cada vegada més persones tinguin un estil de vida més pausat i respectuós amb el medi ambient.
• Com vas començar a dur una vida més sostenible?
Ha estat una evolució. De mica en mica, vaig anar introduint nous hàbits a la meva vida. Primer vaig descobrir el minimalisme i, investigant més, vaig arribar al zero waste. Vivim amb molt d'excés en tots els àmbits. Entre feina i feina (vaig començar a treballar molt aviat), vaig tenir un temps per dedicar-me a mi mateixa i vaig veure que es podia viure bé una mica més a poc a poc: seguint el concepte de slow life, comprant amb més consciència i adquirint menys coses. Una vegada coneixes el moviment, t'adones que hi ha moltes alternatives. A la meva botiga, busco sempre l'alternativa fàcil, perquè tots tenim bona voluntat però també una feina, poc temps... Intento que la gent faci el canvi gairebé sense adonar-se'n.
"Intento que la gent faci el canvi a un estil més sostenible gairebé sense adonar-se'n” - Verónica Rísquez
• Creus que el sistema actual ajuda a fer el canvi?
El motiu pel qual vaig obrir la botiga va ser perquè tot ho havia de comprar en línia o en botigues especialitzades de Barcelona, que n'hi ha poques. Sobretot amb els productes de cosmètica, necessites veure'ls, tocar-los, olorar-los, preguntar... He comprat coses que m'han arribat i m’han encantat, i altres que no tant. Així que vaig fer una recerca de tot el que m'havia funcionat i m’agradava, i em vaig llançar a la piscina.
• Llavors, la botiga neix de la teva experiència.
Correcte. Tot el que entra a la botiga ho he provat i està basat en la meva experiència. Tot i que sempre deixo clar que cada persona és un món. Cada cop que faig recerca de productes nous, els demano i provo abans de vendre'ls. I si és un producte que no puc tastar jo mateixa, com pot ser un xampú per al cabell arrissat, el dono a algú de confiança perquè el provi abans. Hi ha tot un procés darrere.
• Quins són els principals canvis per ser més sostenible?
Hem de prendre consciència de nosaltres i del nostre entorn. Fem coses que són bestieses. Ho tenim tan interioritzat que pensem que és normal, però per exemple hi ha plàstics totalment innecessaris que llencem a la brossa tan bon punt arribem a casa. Molta gent diu que com a consumidors no podem fer res. Al contrari, hem de ser nosaltres els que hem de començar a fer coses perquè les grans empreses se n'adonin. Simplement passant a la cosmètica sòlida, canviant els productes de neteja o eliminant plàstics innecessaris ja veus com la teva brossa baixa moltíssim.
• Què en penses de la quantitat de productes 'eco' que hi ha al mercat?
Informar-se és un punt important dins el canvi. Les grans marques han detectat que la sostenibilitat està de moda i moltes intenten sumar-s'hi (el que s'anomena greenwashing o rentat d'imatge verd). Jo sempre recomano preguntar i conèixer si realment allò és sostenible. Una cosa que em fa ràbia és que hi ha empreses petites i de proximitat que s'estan esforçant moltíssim, pagant certificats, que són cars, i ho estan fent bé, i després n'hi ha altres que enganyen.
• En el moment d'obrir la botiga, vas tenir por?
Tots els projectes nous comencen amb por. A més, va anar tot molt de pressa. Pensa que deixes la teva professió, on ja t'has fet un lloc, i crees un negoci físic. Avui dia, si obres una botiga, la gent pensa que estàs boja. Tinc el suport de la meva família i amics, però qui està al capdavant soc jo soleta. L'acollida està sent bona, però fer arrencar un negoci és molt complicat.
• Vas haver de formar-te o demanar ajuda?
Durant el temps que no vaig treballar vaig fer un curs d'emprenedoria al TecnoCampus, perquè jo tenia moltes ganes d’emprendre però no sabia ben bé com fer-ho. I quan vaig decidir començar, vaig tornar-hi i em van ajudar a fer el pla de negoci i tot el que necessitava. Això sí, m'estic basant en la meva intuïció i de moment estic contenta.
Abans d'obrir el seu propi negoci, la Verónica va fer un curs d'emprenedoria al TecnoCampus.
• Tens algun objectiu professional a mitjà o llarg termini?
Fer créixer el projecte amb totes les idees que tinc, compartir la meva experiència i que la gent estigui satisfeta amb les coses que ofereixo. I com que soc dissenyadora de professió i per vocació, de mica en mica vaig intentant introduir la meva col·lecció de moda sostenible i de proximitat, que es fa tota aquí al Maresme amb teixits orgànics i reciclats. Però vaig a poc a poc. A mi el que m'encantaria és combinar les dues activitats i crear un estil de vida. El que intento és que, quan entris a la botiga, puguis cobrir les necessitats que tens en general: higiene, llar, neteja, roba...
• La moda és justament un dels sectors més contaminants.
És la segona més contaminant del món després del petroli. Hi ha molts teixits de polièster, que és un derivat del petroli i és plàstic. Cada vegada que rentem aquestes peces de roba, desprenen microplàstics que acaben al mar, se'ls mengen els peixos i després ens els mengem nosaltres. A més, el sistema de producció tampoc és ètic.
