Set soldats de la lleva del biberó -nascuts l’any 1920- i un pontoner que va participar en el conflicte, reconstrueixen el relat de la batalla de l’Ebre a partir de la seva experiència i dels seus records a ‘115 dies a l’Ebre’ (Ara Llibres), l’última obra de la historiadora mataronina Assumpta Montellà. Una aproximació que vol anar més enllà de la literatura històrica, explotant el vessant més antropològic i humà del gènere a partir de les vivències personals. Seguint el fil cronològic dels principals esdeveniments d’aquest episodi de la Guerra Civil, Montellà interroga i plasma la memòria d’aquests supervivents, llavors uns joveníssims soldats que, en molts casos, es van acabar convertint en carn de canó.
Molts van anar inicialment com a voluntaris, per convenciment ideològic. D’altres ho van fer forçats, fins i tot per evitar que enviessin al front els caps de família de major edat. Quan el govern de la República decideix l’any 1938 cridar a files uns 27.000 joves nascuts durant els anys 1920 i 1921 alguns, per por, decideixen amagar-se. Era el preludi d’una experiència traumàtica en tots els sentits: tenien només disset o divuit anys. “No s’assabenten que estan al front fins pràcticament quan senten els xiulets de les bales”, relata Montellà des de l’església del poble vell de Corbera d’Ebre, un dels símbols més eloqüents del significat i la transcendència de la batalla de l’Ebre, una de les més cruentes de la guerra civil, amb 30.000 morts, però un nombre total de baixes no confirmat que podria multiplicar-los per tres.
“El que no surt als llibres”
Gràcies la narració de l’experiència personal de set d’aquests soldats -a més d’incorporar el d’un pontoner de l’exèrcit republicà de més edat, Montellà reconstrueix la història d’aquest sagnant episodi que va marcar definitivament el desenvolupament final del conflicte bèl·lic. La historiadora i escriptora aspira a fer una “aportació diferent a la literatura històrica”, focalitzant l’enfocament cap a l’antropologia i el component humà del relat. “La que no surt als llibres”, precisa. Montellà explica que va adquirir consciència del paper que aquests nens van jugar durant la guerra, arran d’una conversa amb un home d’avançada edat, que plorava davant una fotografia dels biberons al Museu de l’Exili de la Jonquera: “jo en vaig matar uns quants d’aquests. Però només obeïa ordres perquè no eren desertors com em van dir, sinó que eren nens que volien tornar a casa.
Anècdotes tràgiques i d’altres una mica menys omplen les pàgines de la seva nova obra, que centra la seva atenció en donar la veu als que enmig d’aquell foc, població civil al marge, eren “els més febles”. Cadascun dels entrevistats aporta la seva història personal, en un exercici que intenta reivindicar la memòria de tots aquells que no ho van poder explicar.
Testament de vida
“Van sortir-se’n gairebé de casualitat, quan els tocava morir. Però van tenir la sort que cap bala portava el seu nom. I ara que sadonen que no podran eludir la mort com llavors, que la mort els està esperant al tram final de les seves vides, volen fer un testament de vida, volen deixar escrit allò que van veure i van viure, sobretot, per aquells que no van tornar. Com diu un d’ells, tornar-los a oblidar seria tornar-los a deixar abandonats en aquelles trinxeres, una segona mort”, raona.
La majoria dels testimonis són soldats republicans, però el llibre incorpora també el relat d’un membre del franquista Terç de Montserrat format per carlins catalans. “Va costar molt que entrés”, reconeix l’escriptora. Malgrat això, el testimoni va accedir i considera que el llibre serveixi per “tancar la ferida” de la guerra civil i la dictadura. Aquest és l’aspecte clau que reconeixen tots els testimonis: la necessitat de rescatar la memòria històrica segrestada del conflicte i les seves conseqüències posteriors
