La Setmana Santa de Mataró és una realitat del tot consolidada. Com els grans actes anuals, pràcticament no cal explicar-ne massa detalls perquè la gent en sap horaris. Si més no la gent, cada cop més, que hi assisteix. Hi ha molta gent que les ignora de forma voluntària, com passa amb tants i tants altres actes públics. Però el gruix a Mataró és cada cop més tupit i totes les processons i actes d'aquests dies gaudeixen de bona salut, sobretot a cavall de Dijous Sant i Dissabte, quan s'escauen els actes més consuetudinaris. Entre tots aquests actes, aquest 2015 també, va destacar la Processó General de Divendres Sant. Milers de persones van sortir al carrer a veure-la i el magne acte va complir amb els seus terminis. El temps va acompanyar.
El temps, sí, el gran enemic possible de la Setmana Santa. Un conegut membre d'una de les germandats importants de la ciutat s'estava dimarts a la Plaça de Santa Maria veient el cel gris i ja es posava a patir. Quan plou, la feina i l'espera de mesos sencers se'n va en orris. Ràpidament un company el consolava amb el seu telèfon mòbil de darrera generació que també fa d'home del temps. El veterà, però, seguia no veient-ho del tot clar. El mateix conegut em feia una senyal a mitja Processó General –trencant el recolliment també facial que tots s'imposen– i em picava l'ullet. Ni rastre de pluja i la Processó que ja arribava a la Plaça de Santa Anna.
Al ritme que ha d'anar
La de Divendres Sant va tornar a ser, per lògica dimensió, la gran Processó mataronina. Aquella en la que processonen tots els passos, els de tradició catalana i els d'andalusa. Aquella en la que veus des del Sant Crist portat en bossa com al Via Crucis al Captiu que, sense olivera, feia ostentació de les seves maneres malaguenyes. O el Nazareno, tant sevillà que avança a xicotades com els grans misteris de la 'Madrugá'. Obrien comitiva els Armats, els que fan més hores extres aquests dies i que, a cops de llança, semblen marcar el ritme regular però pausat al que avança la Processó. Entre que passen per davant dels assistents els Soldats de Pau i que ho fa la Soledat passen, ben bé, quasi dues hores. Una dona a la Plaça de les Tereses deia que "cada any van més lents". Noció errònia: cada any –des que la Comissió hi posa tot el seu ímpetu– el ritme és similar. A mitjanit tots els passos ja han arribat al final del que vindria a ser la rèplica mataronina de la 'Carrera Oficial'.
De banda sonora va sobtar l'excel·lent banda que portava la Coronació d'Espines, un cop que el bon repertori que saben entonar les bandes pròpies d'altres germandats i confraries ja és conegut. Com sempre, la Soledat arrancava més "visques" que cap altra, tot i que la germanor entre Nazareno i Esperanza també és la que encén més als devots. Es van poder sentir saetes, sobretot al Carrer Nou i d'Argentona i m'expliquen que també va ser especial i sentida la Processó de Dijous Sant a Cerdanyola. És el que té la Setmana Santa de Mataró, que li pots agafar la mà o el braç sencer, que mobilitza mitja ciutat i que s'esdevé de forma periòdica i precisa cada any quan ho marca el calendari.
