La Kinky Beat mostra el directe més demolidor del moment
La banda de Barcelona reuneix poqueta gent al Clap
Amb el disc Made in Barna, un directe que crea anomenada i el “buen rollito” de consuetud com a arguments, la Kinky Beat va convèncer una claca comptada però per res reservada. Ja d’entrada van elegir Jamaica pel seu viatge sonor i no la van deixar en quasi cap moment tot i que d’incursions al funky, al drum’n’bass, al rock, a la salsa o al regust de duende flamec no en van faltar. Partint de la sempre confusa frontera que es traça entre ska, reggae i rocksteady, el grup s’instal·la en territori desconegut però movedís com els seus ritmes, genuí i mestís a la vegada, aconseguint una potència en escena digna de la Radio Bemba, una qualitat musical remarcable i unes lletres que barregen la festa i la reivindicació de forma escaient.
Molt ritme ja d’entrada
La Kinky va tirar la casa per la finestra ja d’entrada apostant per començar a fer moure tothom. “P sin B”, “Freedom” o “Maria” van començar a escalfar la cosa d’entrada i, progressivament, el bon rotllo que prediquen i que es viu dalt l’escenari es va encomanar a baix. L’ska més mogut i el reggae van vertebrar els primers temes de la nit de la fantàstica combinació de veus masculina i femenina que donen el punt propi a la formació. Willy i sobretot Matahary no sols canten sinó que, sobretot, animen el cotarro de valent, ben secundants per percussió, bateria, baix, guitarra i teclats.
Una segona part del concert va ser la que va portar moments de força groove amb els temes més musicalment acabats com “Kinky Jungle”. La sorpre-nent “Ansiedad”, una estranya combinació de rock i samplers de tele i radio sobre les desgràcies d’aquest món, va conduir l’escomesa fins a “Yeah Man” amb el qual es va iniciar un darrer tros de concert imparable, de ritme encara més intens, amb l’accelerador pitjat del tot i la festassa autòctona i personal d’aquests punyents barcelonins del tot instituciona-litzada.
I després d’una primera espantada amb el gran “Volare” de Gipsy Kings de banda sonora va arribar un final per emmarcar, per fer suar i per subratllar el nom del grup com el millor directe de l’actualitat a casa nostra, d’entre un panorama que alguns volen veure en crisi. My lover, una cançó genial, i una excelsa repetició de P sin B van saber rematar el recital amb l’elegància d’un grup madur i la potència dels novells que encara en volen saber més. I és que, potser és per aquesta terra de ningú, per la que transita aquest grup la que més els fa pujar valors en una borsa que els acabarà reconeixent. I la Kinky va passar, va tornar a fer ballar de valent els que van anar al Clap, es va confirmar com la perfecta medicina per a la quietud i va fer callar els que volen veure el mestissatge musical en crisi. Gran Kinky Beat, genial festassa.
Notícia relacionada:
La Kinky Beat: “El secret és que ens ho passem bé i ho fem passar bé”