Diuen que quan es troba una fórmula per a l’èxit convé no abandonar-la mai, en espera que el propi èxit marxi, si ha de marxar. A Pastora encara els dura, tenen un format fàcil i convincent alhora i com es diu convencionalment tiren de veta per subratllar-se a sí mateixos. Són peixos estranys que viuen al riu i a la mar, tiren per diferents camins i tots els duen a Roma, parteixen i arriben de molts públics i a gairebé tots —en cultura la unanimitat no és benvinguda— acaba per seduir. I van tornar al Clap com quan hi van ser a l’abril, i continuen amb el mateix espectacle, en espera de nou disc, i segueixen omplint on van. Un punt i seguit.
Si algú encara no sap qui és Pastora, és segurament perquè no llegeix gaire o no s’interessen pel que escolten. Lola els va dur al pic i allà s’hi estan còmodes amb arguments tan sòlids com un dels pocs temes igual de potables comercialment que bons musicalment. El “no me llames Dolores, llámame Lola” continua sent Leimotiv del grup i el punt àlgid dels seus concerts i és que el tema val. És vigent i resumeix el grup; unes bases sòlides, una veu amb personalitat, i un acompanyament que fa més fluorescent la veu de Beltran. Els Riba hi posen nom i art, però el grup és la Dolo.
Dolo Beltran, geni i figura
És en el genial paper —perquè interpreta— de la catalana allà on resideix la clau del grup. Amb modals de cabaret i energia de maquinera, amb mirada de ionqui i actitut de showman, Dolo Beltran actua de mera-vella durant tot el recital, fent que cada tema sigui tan interessant, tan sensual i tan especial com l’anterior, deixant que sigui ella qui brilli doblement, de manera pròpia i per il·luminar la resta del grup. La personalitat que dóna a la formació, així com la constància, fan d’ella, l’autèntica MVP de Pastora.
Una formació d’aprovat sobrat posa la música d’aquest pop electrònic. Caïm Riba és bo amb la guitarra tot i que ja podria tenir més protagonisme, el baixista i el bateria accepten ser secundaris i en Pauet entreté més que no aporta, tot i que les seves projeccions són el punt especial necessari a una formació tan poc convencional. Genial tota una cançó, durant la qual, la projecció va retransmetre en direc-te com liava un porro, així com ben acon-seguits segons quins efectes que donen color i grau a l’espectacle.
Satisfacció pel concert
I si «Lola» és la famosa, «Tengo», la tapada. Cançó boníssima, en música i missatge, va rutllar com tantes altres de “Pastora” el disc que tant profit ha fet a aquest grup. I si en alguna cosa hem de distingir aquest de l’altre recital fet al Clap, es pot dir que van estrenar algun tema d’un disc proper que, pel que es veu, seguirà la línia seguida fins ara. Potser hi haurà menys timidesa de l’electrònica o més protagonisme de la guitarra, pistes però, encara escadusseres de per on aniran els trets. I pel que fa a la gent, satisfacció general per un concert que fa de bon veure i de bon gaudir; gener plàcid per la sala, si es tira d’asos és fàcil guanyar partides.
