Sant Jordi és Sant Jordi, contra tots els elements que facin falta. Que vagi adossat al dilluns de Pasqua no li fa pessigolles, que el temps amenaci pluja i en algun moment fins i tot caigui alguna gota no espanta ningú.
La diada del llibre i la rosa és per a molta gent un dels dies més macos de l'any i, per això, es manté com el caliu d'una bona brasa, impertèrrit als condicionants del dia. El d'aquest 2019 va ser un Sant Jordi rúfol, d'un temps de caprici entre una calitja al matí i un tel nuvolós de tarda que apagava el to cromàtic del dia, com un filtre visual d'aquests que esmorteeixen les imatges a les xarxes socials.
Tot i aquest condicionant, tothom al carrer. Certament costa trobar algun moment del dia en el qual l'anar i venir per la Riera pugui ser fluid. Llibres i floristes a Santa Anna, parades d'entitats a la Riera i conglomerat de partits prop de l'Ajuntament. Em diuen que ha estat la Junta Electoral la que ha obligat a aquesta centralitat.
En tot cas l'escenografia de dia, la més vitalista i domèstica, la de passejos allargats i pauses de feina que s'allarguen és la de sempre. I fins i tot a primera hora de la tarda surt el sol de forma escadussera.
"És massa tard"
Per raó de generació, el cronista que ha dit en la prèvia que el nostre és el millor Sant Jordi de Catalunya només fa que trobar-se amb mares i pares que arrufen el nas amb l'horari de la festa.
Que sigui just l'endemà de més d'una setmana amb els nanos sense disciplina horària ni escolar no deu ajudar a la percepció. Però aquest "és massa tard" es repeteix. En una jornada on el protagonisme infantil és neuràlgic, els Gegants no arriben a l'Ajuntament fins quarts de nou, no acaben fins quasi les deu i la Fogonada comença quan ja és totalment de nit.
Diran que és per la foscor i perquè els voltafocs llueixin, que llueixen, però que la festa final un cop la llegenda es consumi sigui a tres quarts de dotze obliga els pares que encara duen els fills a collibè a fer quasi un càrrec de consciència.