Després de 20 anys dalt dels escenaris i vuit àlbums d’estudi, Mishima va presentar a l’abril el seu primer disc gravat en directe. Es tracta d’Ara i aquí (The Rest Is Silence, 2019), un treball replet de cançons mítiques de la banda que els seus fervents seguidors podran corejar el divendres 13 de desembre al Teatre Monumental. A continuació, parlem amb el líder del grup, David Carabén, sobre aquest nou repte, però també sobre els avantatges i inconvenients de fer-se grans.
• Ara i aquí és el vostre primer treball gravat en directe. Com us vau decidir a apostar per aquest format?
A partir de la gira de L’amor feliç se’ns va començar a acostar molta gent que ens deia que els directes de Mishima eren especials i que sonaven molt bé. Precisament, en aquell moment estàvem mirant de fer un pas endavant, canviar el nostre mètode de treball i la manera de gravar discos perquè sonessin semblants al directe. Ja feia massa temps que jugàvem a la confusió d’instruments, sobretot en els tres àlbums que vam fer amb en Paco Loco a El Puerto de Santa María. Per això, el primer pas va ser canviar d’estudi i de productor.
Amb en Peter Deimel ens vam centrar a trobar l’equilibri entre la contundència del directe i que l’espectador pogués identificar perfectament la font de so de cada instrument. Després de publicar l'Ànsia que cura i Ara i res, vam començar a enregistrar els directes i quan vam veure els dos concerts de Nadal a la Sala Apolo ens van agradar tant que ens vam animar a publicar-los en format àlbum.
• És cert que la modèstia us va frenar en un primer moment a l’hora de gravar l’àlbum en viu?
Probablement. Nosaltres notem que fem errors i que enduts per l’entusiasme dels concerts moltes vegades deixem de ser tan precisos. Tanmateix, t’acabes adonant que són aquests errors els que fan creïble la teva música i que no soni tan enllaunada. Un obstacle sonor a vegades aporta més que la nitidesa.
• Quin paper ha jugat el públic en aquesta decisió?
Creiem que donar veu a tota la gent que ens ha “aguantat” al llarg de dues dècades és la millor manera de celebrar el vintè aniversari. Quan vam veure les primeres gravacions de la Sala Apolo ens va sorprendre molt la manera com ja s’han fet seves les cançons i la passió amb què les canten.
• El 2017 vau publicar Ara i res, àlbum amb noves cançons i amb el qual repreníeu la vostra activitat discogràfica després de tres anys de pausa. El procés de creació ha estat més llarg que en altres ocasions?
Entre Set tota la vida i Ordre i aventura també van passar tres anys. Segurament, en aquell moment el motiu va ser que ens vam dedicar gairebé un any a canviar de mànager i de discogràfica. Tanmateix, mai ens hem compromès a treure un disc cada dos anys, encara que sigui el que acostumem a fer. Tot depèn del moment.
• Després de dues dècades dalt dels escenaris, és un repte seguir component noves cançons o l’experiència és un grau?
És possible que a mesura que passen els anys cada vegada t’entusiasmin menys certes coses. O que hagis de treballar el doble per aconseguir aquesta fascinació. Abans em podia donar per satisfet amb molt poca cosa; ara soc més exigent en aquest sentit, però això m’ajuda a trobar resultats més interessants. La música potser ja no sona tan urgent o salvatge que temps enrere, però alhora sí que té un sentit més individual, específic i original.
• Quina ha estat l’evolució dels vostres directes?
Penso que hem anat a millor. Cada vegada som millors intèrprets, el nostre repertori és més ric, i abracem un ventall més ampli d’estats d’ànim i punts de vista sobre la vida. Ara, en un concert de Mishima pots escoltar cançons que he escrit amb 24 anys i d’altres que he creat amb 45.
• Què es manté intacte de Mishima després de 20 anys?
Sobretot el fet que som un grup de persones que s’ho passen molt bé plegades i que seguim insistint i aprofundint per trobar la manera que volem de dir les coses.
• Tornant als orígens, tinc entès que al principi la música era una afició i que a poc a poc vas anar descobrint que podia ser vocacional. Quan t’ho vas acabar de creure i vas veure que la cosa anava de veritat?
Probablement el punt d’inflexió va ser el nostre tercer disc, Trucar a casa. Recollir les fotos. Pagar la multa. El vaig escriure sota l’ombra de la mort del meu pare, un moment de canvis personals i laborals força important. Va ser llavors quan em vaig adonar que compondre cançons era molt més que un entreteniment o una afició; era quelcom que em removia les entranyes i que li donava sentit a algunes qüestions no resoltes que tenia a dins. Podríem dir que em vaig començar a comprometre amb la música d’una manera diferent.
• Aquesta etapa coincideix també amb el moment que vau decidir passar de l’anglès al català?
No ho vam decidir d’un dia per l’altre. És cert que cada cop van anar sortint més cançons en català, també perquè per a mi tenia més sentit cantar en la meva llengua. És el mateix procés que et deia abans: passar d’un pur entreteniment a veure que és una activitat fonamental en el teu dia a dia.
• Actualment, esteu treballant en un nou disc o esperareu a acabar la gira?
Tinc la sensació que sempre estic treballant per compondre noves cançons, que sempre tinc el calaix obert. D’altra banda, encara no tenim data per al proper àlbum ni ens hem compromès a res, però potser traiem alguna cosa nova la pròxima primavera.
• En el teu cas, segueixes compaginant la música amb altres professions com la de traductor o columnista esportiu?
Necessàriament ho he de fer així perquè la música és un negoci molt inestable. Si jo tingués ara 20 anys, amb el que genera Mishima, podria viure perfectament, però ara que ja en tinc 48 i que soc pare de dos nens, em cal una estabilitat que només em pot donar el fet de multiplicar les meves feines.
• Encara ets un gran consumidor de música i de premsa musical com en els inicis de Mishima?
Potser no tant, però sí que m’agrada conèixer les noves propostes, saber què sona a diferents llocs del món i, sobretot, com es llegeix, es viu i va canviant aquesta bèstia que és la música. Cada setmana escolto bandes diferents; amb algunes hi tinc una relació més profunda i altres simplement m’interessen una setmana i després me n’oblido.
