Diumenge a la tarda el Monumental va alçar el teló de la nova temporada i ho va fer de manera brillant i prometedora. Encetava el cicle "Teatre i memòria" –que és l'enunciat que serveix de fil temàtic a la programació d'aquest trimestre– amb 'Barcelona', un muntatge amb text i direcció del canetenc Pere Riera. La funció va significar l'ocasió d'un retrobament pletòric dels molts abonats que té el teatre municipal i una vivència igualment satisfactòria de tot l'altre públic, tanmateix divers, que omplia el local fins al capdamunt. Els allargats aplaudiments finals en són testimoni.
'Barcelona' és una obra d'encàrrec. Sergi Belbel l'hi va encomanar a Pere Riera per fer-la a la sala gran del Teatre Nacional de Catalunya amb un repartiment ple de figures, com a cloenda de la temporada passada. Es va estrenar pel maig, va estar en cartell durant dos mesos i va ser tot un èxit: un bon colofó a l'etapa del terrassenc com a director artístic del primer escenari del país. Ara, amb la vinguda a Mataró, comença un seguit de noves representacions per diversos pobles de Catalunya fins al 17 d'octubre, en què iniciarà una estada de set setmanes al Teatre Goya de Barcelona.
Rerefons històric
Pere Riera ambienta 'Barcelona' enmig de la Guerra Civil, en tres moments del 17 de març de 1938, amb la voluntat de recuperar per a la memòria col·lectiva uns dies en que l'aviació del bàndol feixista va martiritzar la capital catalana i la seva gent amb bombardejos continuats. L'acció se situa a la residència senyorial d'una família d'industrials. En absència del pare, que va ser assassinat al començament del conflicte per un escamot anarquista, qui regeix tot el que s'esdevé a la llar és la Núria, la mare vídua. Ho fa de manera obstinada i abassegadora. Hi conviu amb l'avi, el senyor Vila, d'una bonhomia decadent, la filla, la Victòria, una joveneta exageradament càndida, el fill, en Tinet, que en el dia dels fets compleix la majoria d'edat i es debat per demostrar-ho, i la Nati, una criada de confiança que, com a bon espècimen de classe humil, sap compondre-se-les per proveir la casa d'aliments i de sentit comú. En aquest retaule apareixen també en Ramon, el promès de la noia, un empleat de banca esquerp i procliu als facciosos i en Simó, un pintor d'esquerres que fa la gara-gara a la mare per veure què suca. De cop i sense avisar, irromp a l'estança l'Elena, una actriu que havia estat molt amiga de la mare, que ve de París on ha triomfat i amb la seva presència revoluciona la rutinària dinàmica familiar.
Bon ofici
Pel que es veu, tot aquest clan viu immers en privacions quotidianes i en el patiment constant per les bombes que esclaten arreu de la ciutat. Però vet aquí que es fan passar les angúnies amb cançons, balls i esquetxos escenificats, que per alguna cosa són de casa bona i tenen gramòfon, piano i vestits de gala. Entremig, el guió ordit pel bon ofici de Pere Riera genera una tirallonga de contraposicions iròniques entre els diversos personatges, de rèpliques creuades plenes d'ocurrències i de situacions que evolucionen amb astúcia de l'aflicció a la xerinola o a l'inrevés.
Així, tota la trama de 'Barcelona', amb els impactes emocionals que sap suscitar en els espectadors, acaba component una mena de comèdia dramàtica que està molt bé si es deixa de banda la pàtina de transcendència que l'autor li ha volgut donar amb un tractament asèptic de la guerra, però que no evita un punt de moralina. Perquè, ben mirat, el seu relat, que certament dóna una visió no habitual de la dimensió domèstica de la confrontació armada, en el fons no passa de ser una hàbil concatenació d'anècdotes intencionadament decantades cap al melodrama per configurar un quadre costumista.
Esclat darrer
L'obra es guarda un pinyol final, oportú i agraït, que fa més evident que les trifulgues familiars i els referents bèl·lics que fan de coixí a l'argument vénen a ser només contextures, perquè el joc dramàtic de veritat que es ventila a 'Barcelona' és la pugna sublim de desercions vitals que enfronta el personatge de la Núria i el de l'Elena. Un duel interpretat de manera excel·lent per Míriam Iscla i Emma Vilarasau que culmina amb un tango que les enllaça i les fon en una única semblança. Impactant, sí.
