Dissabte al vespre hi havia la cinquena cita de la programació de teatre, dansa i música que La Sala d'Argentona ofereix aquest quadrimestre i que està aconseguint una molt bona resposta per part del públic. S'hi presentava 'Afterplay', una peça curta del veterà dramaturg irlandès Brian Friel, dirigida per Imma Colomer i interpretada per Fina Rius i Toni Sevilla.
Es tracta d'un muntatge en el que inicialment el paper masculí anava a càrrec de l'actor terrassenc Pep Ferrer. Estrenat pel març de fa un any al Teatre Alegria de la seva ciutat, després va fer estada a la Sala Atrium de Barcelona i mesos més tard, ja amb Toni Sevilla, es va poder veure a l'espai petit del Teatre Lliure de Montjuïc.
Autor important
Brian Friel és un dels noms de culte del teatre irlandès contemporani, que ha contribuït a avivar-lo amb un esperit innovador i crític. Les darreres setmanes als escenaris catalans hi han tingut presència simultània, a més de 'Afterplay', dos altres títols seus: 'Translations', a la Biblioteca de Catalunya, i 'Dansa d'agost', que encara està en cartell al Teatre del Sol de Sabadell.
Nascut el 1929 a Irlanda del Nord en el si d'una família de la minoria catòlica, el reconeixement de Friel com a autor dramàtic va ser tardà i durant força temps molt circumscrit al món anglosaxó. En la seva producció, caracteritzada per una gran coherència temàtica i artística, sovint s'hi percep el pes de les circumstàncies polítiques viscudes pel seu país. Història, cultura i llengua són temes recurrents i els personatges que crea tenen gairebé sempre dimensions psicològiques i socials remarcables que ell planteja d'un mode entenedor perquè defuig les convencions d'estil.
Els estudiosos del repertori de Brian Friel hi han assenyalat traces molt diverses: Pirandello, O'Casey, O'Neill, Brecht, Beckett, Williams, etc. Però tots coincideixen a afirmar que la influència més notable és la d'Anton Txèkhov, del qual va traduir i adaptar unes quantes obres i amb qui comparteix la ironia delicada, el gust per la nostàlgia, el to malenconiós, el tempo contingut o els matisos implícits. Per això no és gens d'estranyar que la trama de 'Afterplay' l'hagi compost a partir d'una trobada casual entre dues figures manllevades de peces d'aquest autor rus. Són la Sònia de 'L'oncle Vània' i l'Andrei de 'Les tres germanes'.
Tendresa i amargor
Tots dos s'han conegut per atzar la nit anterior en un cafè de Moscou. Alguna cosa els ha atret i l'endemà hi tornen. Ara ja tenen una edat perquè han passat força anys des d'aquella joventut que representaven a les obres de referència. Sònia està capficada per la decisió que ha de prendre sobre el que queda de la hisenda pairal després de la mort de l'oncle i acaba fent confidències sobre la seva solitud i les seqüeles de l'amor no correspost. Per la seva banda, Andrei, que s'empara de petites mentides per encobrir la dissort familiar que l'afligeix, ha de fer de músic de carrer per sobreviure. El relat, d'una profunda tendresa, també destil·la amargor, perquè la complicitat momentània que els dos personatges aconsegueixen crear amb la conversa compartida no els permet ni sobreposar-se al desconsol que arrosseguen, ni encarar millor el futur immediat que els espanta.
El muntatge que n'ha fet Imma Colomer és rodó i un prodigi de senzillesa. En un escenari quasi nu, només amb unes taules, se suporta en exclusiva sobre el text de Friel magníficament traduït per Jordi Fité, que Fina Rius i Toni Sevilla donen d'una manera esplèndida. Una lliçó de com la modèstia, amb art, pot engendrar gran teatre. Els tres propers caps de setmana es podrà veure també a Sabadell, al Teatre del Sol.
