El xarampió d’actes, cerimònies i festetes que de fa uns quants mesos han acaparat bona part de l’activitat pública de qualsevol indret del país amb el pretext del Tricentenari, massa vegades ha estat marcat per un oportunisme banal i mancat de sentit. Per sort, a la nostra ciutat el pes de la commemoració s’ha pogut assentar en la sobrietat i el rigor de la mostra ‘Mataró 1714. Entre dos mars i dues corones’, una exposició que ha tingut com a comissari el professor Joan Giménez Blasco i que es pot veure en dues parts al Museu i a l’Ateneu fins al març que ve.
El talent d’aquesta exposició –que, per cert, dóna compte de com els prohoms de casa nostra fa 300 anys van maniobrar amb més possibilisme que no pas heroïcitat al mig de l’enfrontament bèl·lic i dinàstic entre els Àustries i els Borbons que va provocar la desfeta de l’Onze de Setembre– ja és en si una experiència suculenta per a tothom que la visita. Però, a més, el complement teatral que s’ha programat durant uns quants caps de setmana al Museu mateix amb el títol ‘Carles & Belisa: Mataró rep una reina’ ve a ser una cirereta que li escau i l’arrodoneix. Una llaminadura esplèndida.
Veracitat històrica i encert dramatúrgic
Pere Anglas, actor, guionista i director mataroní, ha creat i posat en escena ‘Carles & Belisa’ per explicar de manera divulgativa i graciosa els preparatius, el desembarcament i l’estada a la ciutat de la reina Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel, esposa de l’arxiduc Carles, l’any 1708. Es tracta d’una peça breu, escrita en vers i amb fragments cantats, que ell anomena “retaule musical en un pròleg, deu quadres i un epíleg”. Totes les situacions i facècies que s’hi relaten, malgrat el seu to de paròdia, es basen en informacions històricament documentades.
Per bé que per aquesta creació ha partit del precedent escènic ‘Mataró 1708: Proveïdor de la Reial Casa’, una obra amb què el també mataroní Josep Fradera va guanyar el premi “Joan Santamaria” el 1982 i que tres anys després es va estrenar a la Sala Cabanyes, ara Pere Anglas ha optat per un altre registre i un suport formal ben diferent. El seu és un joc dramàtic que vol figurar de l’època referida, l’inici del segle XVIII, i que entronca molt bé amb fórmules de la tradició catalana de teatre profà –com entremesos, lloes, moixigangues, col·loquis i sainets– prou més antigues. La brevetat de la peça per exigència de la seva clau burlesca, el caràcter concís, ràpid i directe tant del relat com de l’acció, l’alternança de text versificat amb incisos cantats, la multiplicitat de personatges que encarna cada comediant, el recurs a la mímica i al ball, la broma en l’evocació de fastos, successos i incidents, la ritualització de tipus o l’ús de la ironia i l’escepticisme com a base d’una certa sàtira social, són ingredients habituals de fa segles en el teatre popular d’entreteniment que Pere Anglas manlleva i destil·la amb perícia a ‘Carles & Belisa’ per aconseguir un efecte divertit i didàctic alhora.
Calen més funcions
Gràcies a una direcció meticulosa i a la qualitat de tots els seus components el resultat de cada representació és senzillament rodó. Començant pel text, que està fet de tirades d’alexandrins apariats i que, malgrat la contundència d’aquest tipus de metre, llisca amb una fluïdesa col·loquial meritòria. També hi ajuda la música original de Joan Vallcorba, oportunament executada per Pau Benítez al flabiol i Stanislas Germain-Thérien al llaüt. Com la veu, el cant i el moviment dels comediants Xavier Alomà i Neus Pàmies, que componen una interpretació magnífica. Una joia.
No és d’estranyar, per tant, l’èxit aconseguit per aquest muntatge, que en un tres i no res ha exhaurit les localitats disponibles per a totes les funcions, fins i tot després d’haver duplicat les inicialment previstes. Cal, doncs, que ‘Carles & Belisa’ es torni a prorrogar i que també hi pugui haver sessions especials per als alumnes dels centres docents de la ciutat. No fer-ho, seria malbaratar l’escaiença, l’interès i la qualitat de l’obra. Que està demostrat que són extraordinaris.
