Des del cap de setmana de la Fira i fins a mitjan mes de juny Sala Cabanyes ha dut a terme nou representacions de la seva pròpia versió del musical ‘Mamma Mia!’, basat en les cançons pop dels ABBA, el grup suec que es va fer famós a la dècada dels vuitanta del segle passat a còpia de melodies enganxoses i vestits llampants.
La proposta, que ha comptat amb l’expertesa del veterà Antoni Blanch en la direcció, ha tingut un resultat triomfal. Ha omplert fins a rebentar la platea a cada funció i ja s’ha programat per a l’inici de la temporada que ve, passat l’estiu.
Retrobament amb l’èxit
Després de la decepció que va comportar ara fa dos mesos la posada en escena de ‘Romeo i Julieta’, amb uns resultats artístics i de públic molt per sota de les expectatives creades amb el text de Shakespeare, ara el teatre del Centre Catòlic l’ha encertat de ple jugant de cara a barraca amb el que són molts dels seus trumfos habituals. Res de nou, però tot sàviament administrat. Des de les dates sempre propícies de la Fira de la segona Pasqua, fins a la demostrada propensió de la Sala envers el gènere musical, passant per l’hàbil combinació de solvència dels intèrprets dels papers més destacats amb un poderós coixí de masses d’actors i actrius que desborden energia en els números grupals de cançons i moviment.
A aquesta mescla de destreses hi ha correspost amb entusiasme l’extensa feligresia d’espectadors que té la Sala quan fa les coses bé. Una concurrència que s’amplia amb el boca-orella i que té dimensió intergeneracional.
No hi fa res que el fil argumental de ‘Mamma Mia!’ sigui més prim que un pèl de cuca o que la pretèrita promiscuïtat del personatge central derivi en inconnexes presumpcions de paternitat i tot plegat tingui un aire més aviat carrincló. És igual. El cúmul d’embolics només serveix de pretext per anar desgranant tonades del grup ABBA a major glòria de l’elenc amb més protagonisme i lluïment dels seus cants, contorsions i assortida vestimenta. Així destaquen Mercè Bellido i Duna Llobet en el duet central de mare i filla, el celebrat desvergonyiment d’Àngels Cabezudo i Diana Gàmez com a amigues o el més escarrassat rol de Ferran Camps, Xevi Codony i Xevi Manrique com a suspectes progenitors.
Mèrit de molta gent
Que un artifici així tingui l’acceptació assegurada i acabi amb el conjunt del públic dret, movent-se i picant compassadament de mans –des de la canalleta fins als assistents més iaios– podria ser indicador d’una certa inclinació retro de la Sala Cabanyes. Potser sí, però té molt de mèrit. I l’autèntic secret cal trobar-lo en la gran feina compartida per un profús equip artístic i tècnic. Una prodigalitat que a ‘Mamma Mia!’ comença amb la traducció i adaptació del llibret del musical que han fet Joan Peran i Pilar Canalda i continua amb l’eficaç direcció musical de Georgina Blanch al capdavant del quartet de músics que hi posen el so en viu, les coreografies vistoses de Carla Pérez, l’originalitat dels decorats en forma de plafons de cartró dissenyats per Josep M. Codina, i una tirallonga més d’altres aportacions que no té fi ni compte: aquesta és l’autèntica marca de la casa. Que per molts anys.
