Una joia, en tots els sentits del terme, és el que els espectadors que omplien el Monumental fins al capdamunt van poder assaborir divendres passat. El motiu va ser la representació de ‘Terra baixa’, en la singular adaptació del clàssic d’Àngel Guimerà (1845-1924) que Lluís Homar i Pau Miró van estrenar ara fa un any al Temporada Alta i que ha sacsejat i convençut el públic d’arreu on ha anat. Perquè la força, la sensibilitat i la validesa actual de la mirada que aporta són prodigioses.
I com s’ha pogut produir aquesta meravella? Doncs amb una aposta decidida pel que el director i professor Ricard Salvat (1934-2009) ja va assenyalar fa anys com el tipus de via per donar nova vigència al teatre de Guimerà: “Una reestructuració dramatúrgica intel·ligent” i “estèticament avançada”.
Obra popular
Si de Guimerà es pot dir que ha estat un dels autors més importants del teatre català de tots els temps i el que ha tingut una projecció internacional més àmplia, de ‘Terra baixa’ no hi ha dubte que és la seva obra més popular, traduïda i representada, tant en el circuit professional com en l’amateur. Això, però, li ha comportat el llast d’unes posades en escena massa sovint influenciades per clixés antiquats.
Escrita l’any 1896, és un drama ancorat entre el romanticisme i el realisme. L’argument, prou conegut, situa l’acció en un context rural on tot ho domina el cacic. Entremig de molts personatges secundaris, els principals són l’hereu Sebastià, amo de vides i hisendes, que imposa la seva voluntat a tothom, la Marta, amb qui manté una relació amorosa que li convé amagar i per això la força a un casament de conveniència amb en Manelic, un pobre pastor que ha fet baixar de les muntanyes perquè li serveixi de tapadora. Aquest, però, malgrat la seva ingenuïtat i estimació fora mida, acabarà descobrint el joc brut de l’amo i l’hi farà pagar amb la vida, un desenllaç que pot considerar-se atrevit per les convencions morals i socials de la seva època.
Innovació i simplicitat
La genial aportació que Lluís Homar i Pau Miró fan amb la seva ‘Terra baixa’ ha consistit a agafar l’esplèndid material de base que conté la peça de Guimerà i sotmetre-la a una contundent destil·lació innovadora on la clau és la simplicitat. Comprimeixen el repartiment deixant-hi només quatre personatges: els tres principals i el contrapunt de la Nuri, la noieta innocent que a desgrat de tothom manté l’amistat amb la Marta i en Manelic. Depuren la trama esporgant-la de tot el que no és nuclear en el conflicte dramàtic. Minimitzen els elements escenogràfics estilitzant amb molt pocs elements dos espais simbòlics, els que Guimerà connota com a referents ètics contraposats: el món pur de la terra alta, el de la natura, i el món corromput de la terra baixa, el dels homes. I sobretot concentren la interpretació en un sol executant, el mateix Homar, que ofereix un exercici de ponderació senzillament admirable. En ell el pas d’un personatge a l’altre és més un fluir que un canvi. Magistral. No és estrany que hagi obtingut el Premi Max 2015 al millor actor, merescudament.
Per si tot això no tingués ja prou interès, la posada en escena de Pau Miró ha comptat a més amb un equip de col·laboradors artístics de luxe per acabar de fer-la rodona, entre els quals Lluc Castells en l’escenografia i el vestuari, Xavier Albertí en els llums i Sílvia Pérez Cruz en l’enregistrament de la música i el cant que es fan presents en alguns moments de la funció. El més destacable de tot, però, és que la microcirurgia aplicada per Homar i Miró a aquesta ‘Terra baixa’ en el quiròfan de la contemporaneïtat aconsegueix dotar-la d’una validesa i d’una profunditat insòlites i la fa escrupolosament fidel a l’essència de l’original de Guimerà. En aquest sentit es pot ben dir que apunta un camí interessant per abordar i llegir d’una manera nova el patrimoni clàssic del nostre teatre. Vet aquí el mèrit més gran.
