El darrer cap de setmana s’ha produït l’inici simultani de dos nous cicles de la programació municipal d’arts escèniques. D’una banda, al centre de creació de Can Gassol ha arrencat una tongada més del “Fet a Mataró”, que serveix de plataforma per donar vida a projectes sorgits o acollits a la ciutat amb voluntat d’innovació, qualitat i interdisciplinarietat i que des d’ara fins al juliol presentarà una dotzena d’espectacles. D’una altra, el Monumental va començar també la seva temporada semestral de teatre i dansa, que aquest cop proposa sis títols amb el denominador “Històries de pel·lícula”.
Treball notable
Amb l’aforament totalment ple i una funció més de les dues inicialment previstes, divendres i diumenge es va presentar a la nau del carrer de Prat de la Riba ‘Hikikomori’, de Jordi Faura, que ha posat en escena Pere Vàzquez. Pertanyent a la fornada jove del planter de directors de Sala Cabanyes, Vàzquez n’és ja un dels exponents més interessants. Poc amic de reiterar camins fressats per l’estil de repertori més habitual al Centre Catòlic, s’inclina per textos i fórmules actuals no exempts de dificultat. Sovint es decanta pels formats reduïts i per la proximitat amb l’espectador, a qui li agrada d’interpel·lar. I, si en algun aspecte tendeix a reincidir, és a abordar les obres amb un tractament quasi minimalista, en un múltiple sentit: despulla els seus muntatges d’elements sobrers, és curós amb els detalls i opta per la contenció interpretativa. Aquests fonaments també els ha fet valer ara a ‘Hikikomori’ per aconseguir un resultat notable.
El text de Jordi Faura presenta el cas d’un d’aquells adolescents japonesos que es tanquen a la seva habitació amb l’ordinador, el mòbil o la consola i s’hi aïllen completament durant llargs períodes de temps per no tenir cap contacte amb ningú, a causa de la impossibilitat de suportar la pressió competitiva que imposa la societat nipona o d’assumir el rol i les expectatives que se’ls exigeix. Pere Vàzquez aixeca aquest relat amb el coixí tècnic de membres de Sala Cabanyes i amb la bona feina de quatre intèrprets que també en provenen, més un de l’Institut del Teatre i un altre de l’Estudi Nancy Tuñón, per trobar el punt just que li permet defugir exotismes i derives melodramàtiques. D’aquesta manera, a mesura que avança la trama, es fa més evident que la deshumanització, la competitivitat ferotge, el despotisme tecnològic, la solitud, la buidor existencial o els vincles familiars frustrants no són exclusius de l’imperi de l’Àsia Oriental. Per això aquest ‘Hikikomori’ esdevé una proposta solvent que té un interès singular per a públics juvenils.
Comèdia que conserva el vigor
La temporada al Monumental també va tenir amb ‘Marits i mullers’ un debut satisfactori. L’obra consisteix en una adaptació al teatre de la pel·lícula que amb el mateix títol Woody Allen va estrenar el 1992 com a realitzador i protagonista. El seu guió se centra a fer patent la fragilitat de les relacions interpersonals, la disposició als autoenganys i les dificultats per mantenir una bona comunicació. Això ho fa exposant un joc de trencament de parelles i d’enamoraments sobtats de diversos personatges als quals fa també un retrat de la seva realitat social. I tanmateix, malgrat el temps que ha passat, l’argument encara manté la seva vigència.
L’any 2013 Àlex Rigola la va dirigir al Teatro de la Abadía de Madrid, on va tenir molt bona acollida. El 2015 la va estrenar en català a La Villarroel, també amb èxit. En aquesta versió el director opta per un muntatge sobri, en clau de comèdia, basat en la força d’uns diàlegs plens de rèpliques i contrarèpliques ràpides que fan que tots els intèrprets hagin d’estar constantment en escena. Com que busca la distància curta amb l’espectador, en els teatres a la italiana –com el Monumental– on no pot posar públic a banda i banda de l’escenari, fa circular els actors per la platea. Per això i per les complicitats amb què s’esplaia compta amb un elenc que majoritàriament ja ha compartit amb ell anteriors treballs. Són Andreu Benito, Joan Carreras, Mònica Glaenzel, Sandra Monclús, Mar Ulldemolins i Lluís Villanueva, que fan una molt bona feina d’interpretació coral.
