Què vol dir ser un home? Amb aquesta pregunta llançada d’entrada des de dalt de l’escenari començava dissabte passat ‘Raphaëlle’, el segon espectacle de la programació del Monumental per aquest semestre. La formulaven Carles Fernández Giua i Eugenio Szwarcer, integrants de La conquesta del Pol Sud, una formació no gens convencional que mitjançant formes escèniques innovadores fa un teatre que indaga i debat sobre qüestions socials d’actualitat mitjançant testimonis reals.
Tres relats
L’any 2014 aquesta companyia va iniciar una trilogia documental anomenada ‘Dona, història i identitat’ on cadascuna de les tres parts ha donat nom i protagonisme ple a una persona que no és professional de l’escena per relatar la seves experiències individuals, sempre plenes d’implicacions col·lectives. La primera es deia ‘Nadia’, una afganesa víctima d’un bombardeig que va haver de viure sota el règim talibà fent-se passar per noi. La segona va ser ‘Claudia’, una jove argentina filla de desapareguts durant la dictadura militar, que de molt petita va ser robada per una família addicta al règim. Ara ‘Raphaëlle’, estrenada al darrer Festival Grec, tanca la trilogia.
En aquesta tercera part Raphaëlle Pérez, una noia trans de 23 anys nascuda a la Catalunya Nord ens explica el seu recorregut vital. Ens refereix en pretèrit com durant la infantesa i després en la seva adolescència a Normandia, essent un nen, mai s’identifica amb el seu gènere i com aquesta situació la fa sentir exclosa pels altres i estranya per a ella mateixa. Després, estudiant de moda a París, se sent més lliure per mostrar-se com vol i per vestir-se i comportar-se com a dona, que és la seva autèntica identitat. Però és també a la capital de França on pateix més por, en trobar-se amb formes més agressives de rebuig i d’intimidació. Més tard a Barcelona comença a plantejar-se la possibilitat de canviar. Primer de nom, després decideix tramitar judicialment la modificació de sexe en la inscripció del registre civil francès i finalment es resol a mudar el seu cos amb tractament hormonal i quirúrgic.
Tota l’explicació de la protagonista de ‘Raphaëlle’ és directa i vivencial. Genera empatia i té el mèrit de no deixar el públic indiferent, perquè remou tant en el pla racional com en l’emotiu alguns estereotips vigents que mai no es qüestionen. A aquesta eficàcia hi contribueixen igualment la direcció i les intervencions puntuals amb diàlegs de Fernández Giua i l’escenografia i el suport videogràfic deguts a Szwarcer, que componen una dramatúrgia diàfana.
Teatre experimental
De ‘Raphaëlle’ se’n pot deduir, a més, una interrogació per al debat: és realment la voluntat de la noia el factor que la porta a decidir els seus canvis físics, o hi té més a veure la pressió de l’entorn, perquè el gènere és una construcció social i les convencions imperants no admeten res que no pugui ser classificat segons unes normes fetes a partir d’uns motlles i d’uns rols d’home i dona determinats?
‘Raphaëlle’ s’ha pogut veure a Mataró gràcies al projecte ‘Noves Escenes’, que és una proposta de la Xarxa Transversal, un consorci d’activitats culturals formada per deu ciutats catalanes –entre les quals la nostra– que vol difondre arreu del país els espectacles teatrals més experimentals que habitualment només es poden descobrir a Barcelona. Una iniciativa lloable que ha permès que els espectadors fidels al Monumental hagin pogut gaudir d’un bon exponent de la creació escènica contemporània. Per cert, molt ben rebut pels que hi van assistir dissabte, malgrat les clapes de seients buits perceptibles en el pati de butaques.
