En aquest número del Tot Història deixarem de banda els successos històrics de la ciutat de Mataró per parlar de l’origen de les festes de Nadal. En el món occidental, el 25 de desembre celebrem el Nadal per commemorar la nativitat de Jesús. Això pot portar a pensar que aquesta celebració de caràcter religiós, que ha esdevingut la gran festa del consum, tingui un origen merament religiós i lligat al cristianisme. Però la realitat no és aquesta, els orígens de les festes de Nadal són diversos i alguns molt anteriors al naixement del Cristianisme i del seu profeta Jesús. Amb la legalització del cristianisme per part de l’emperador romà Constantí el segle IV d. C, el culte cristià s’anirà propagant arreu del vell continent adquirint i adaptant tradicions i festes paganes.
En l’actualitat la celebració del Nadal està estretament lligada al culte cristià, encara que en el darrer segle les festes nadalenques s’hagin convertit en l’explosió més evident del món consumista i capitalista. Tot i això, hem de dir que les arrels del Nadal vénen de molt lluny, concretament de celebracions i tradicions paganes del món romà i d’Egipte. Per començar hem de dir que a la Bíblia no s’esmenta que Jesús nasqués el 25 de desembre, data que va proposar per celebrar la nativitat del fill de Déu el papa Juli I el segle IV d. C. Abans el Nadal s’havia celebrat el 6 de gener, dia que a Egipte celebraven el naixement del sol, però l’església catòlica va adoptar el 25 de desembre per fer coincidir el naixement de Jesús amb el naixement del déu Mitra de la tradició persa i amb el dia més festiu de les Saturnals romanes. Encara en l’actualitat, l’església d’Armènia celebra el Nadal el 6 de gener.
“El Jesús persa”
Mitra era el déu del sol i de la llum dels perses, hem de dir que alguns relats antics que parlen de la vida de Mitra guarden similituds amb els evangelis que parlen de la vida de Jesús. El déu dels perses va néixer el 25 de desembre, era fill d’una verge que va donar a llum en una cova i com Jesús va rebre regals i presents. El dia sagrat del mitraisme era el diumenge. Aquesta religió arriba a l’Imperi Romà el segle I d. C i sembla que competia amb el cristianisme per arribar a les llars paganes romanes. L’emperador Neró, que també va néixer el 25 de desembre, va ser un dels primers emperadors que li rendiren culte.
El Nadal romà
Ara, si a l’antiguitat hi havia unes festes que semblen una còpia a les que tenim ara, són les Saturnals romanes. Aquestes festes en honor al déu de l’agricultura, de les arts i de la vida civilitzada, Saturn, es van celebrar de manera oficial a Roma a partir del segle V a. C.En un inici la festa de Saturnàlia se celebrava el 17 de desembre, molt a prop del solstici d’hivern. Al cap d’uns anys les festes es van anar allargant fins al 25 de desembre. Aquesta festivitat d’origen rústic tenia lloc a prop de l’inici de l’hivern per celebrar que la feina al camp ja havia acabat. La celebració començava tallant una cinta de llana que subjectava al déu Saturn durant tot l’any perquè no abandonés la ciutat, tot seguit es feia un sacrifici en el temple de Saturn del fòrum i s’acabava la celebració amb un gran banquet obert a tothom.
Àpats i regals
Durant la celebració d’aquestes festes, la vida pública a la ciutat es paralitzava, els comerços tancaven i estava prohibit fer negocis, les escoles feien festa, els tribunals no funcionaven, s’atorgava la llibertat als presos, se suspenien les execucions i, fins i tot, s’aturava l’activitat en el front de batalla. Eren dies de festa i de celebracions per a tothom, es feien grans àpats, la gent menjava en família i vestia els seus millors vestits, es celebraven lluites de gladiadors, estava permès apostar en públic, s’organitzava una loteria o hi podia participar tothom i fins i tot hi havia una rua de gent disfressada.
Dins les cases l’ambient era més relaxat i les famílies s’intercanviaven regals, als nens se’ls regalava uns ninots de fang (sigilla) i als adults i amics unes espelmes (cerei). Per aquelles dates també es menjaven molts dolços, especialment un de mel i fruits secs que portava un obsequi a dins que donava el títol de príncep de les saturnals a aquell qui el trobés. El consum de vi, com passa en l’actualitat, també era considerable durant aquestes dates i estava acceptat.
L’arbre de Nadal
La tradició de tenir un avet guarnit i ser el centre d’una celebració prové de les cultures del nord d’Europa. Els pobles germànics celebraven el solstici d’hivern i un culte als seus déus adornant un avet, un arbre de fulla perenne que simbolitzava la vida eterna i la prosperitat. L’arbre s’adornava amb fruits i elements de la natura. L’església catòlica adopta aquesta tradició durant el segle VII d. C quan Sant Bonifaci estava evangelitzant els territoris germànics. Sembla que l’evangelitzador va tallar l’arbre sagrat dels autòctons i en el seu lloc hi va plantar un pi en honor a déu i el va decorar amb pomes i espelmes. Les pomes simbolitzaven el pecat original d’Adam i Eva i les espelmes la llum de Jesús que il·lumina a totes les persones. Al llarg dels segles aquests ornaments van passar a ser les boles i les llums de colors que avui dia col·loquem amb altres elements decoratius als arbres de casa nostra.
Els esclaus passen a ser amos
Fins i tot els esclaus gaudien de les festes de Saturnàlia i durant aquests dies tenien festa i s’intercanviaven els seus rols socials amb els seus amos. Fins i tot alguns podien tenir un lloc en el govern durant aquests dies. Un cop acabades les celebracions tot tornava a la normalitat i els amos tornaven a manar i els esclaus a servir.
Com hem vist, aquestes festes romanes tenen moltes semblances amb les nostres festes de Nadal on també ens fem regals, mengem molt i juguem a la loteria.
El Nadal medieval
Com hem dit abans el cristianisme comença a celebrar la nativitat de Jesús el dia 25 de desembre a partir del segle IV d. C. Però la primera menció històrica d’aquesta festivitat és del segle XII en un text del bisbe siri Jacob Bar-Salibi que diu que el 25 de desembre era costum dels pagans celebrar l’aniversari del sol amb l’encesa d’espelmes, i que com que l’església va veure que era una pràctica molt estesa entre els cristians, es va agafar aquell dia per commemorar el naixement de Jesús. Aquest text és una prova més que el cristianisme va anar absorbint com una esponja els rituals i les tradicions paganes per tenir una acceptació major i obtenir un major nombre de creients. Els orígens del Nadal cristià sembla clarament que provenen del món pagà mediterrani, però al llarg dels segles la festivitat nadalenca anirà incorporant altres tradicions saxones i nòrdiques dedicades a altres deïtats.
El Tió de Nadal
La tradició de fer cagar el Tió de Nadal és una tradició d’arrels catalanes, però que també se celebra a l’Aragó on rep el nom de tronca o toza i a Occitània on s’anomena cachafuòc o soc de Nadal, tots territoris de l’antiga Corona d’Aragó. Es tracta d’una celebració amb molts segles d’història que té una estreta relació amb el camp, la natura i la fertilitat. Antigament a les cases de pagès, quan s’acostava el solstici d’hivern, es recollia un gran tros de soca d’arbre que es cremava la nit de Nadal com a mostra de gratitud a l’arbre i a la seva fusta i, en part, a la natura. Hem de pensar que la fusta era un element essencial per a les llars dels segles passats, ja que servia per cuinar, per fer llum, calor, per fer mobles, eines del camp i fins i tot per fer les joguines dels més petits. Quan es cremava el tió aquest obsequiava als més petits amb llaminadures i dolços. En els darrers anys el Tió, per competir amb el Pare Noel i els Reis, també defeca joguines i tot tipus de noves tecnologies.
El Pare Noel
Un dels darrers personatges que ha aterrat al Nadal de casa nostra en els darrers anys ha estat el Pare Noel o Santa Claus, un personatge que neix com a tal al segle XIX i que té diversos possibles orígens. Mentre que ja fa segles que porta regals als nens nòrdics i anglosaxons, aquí a casa nostra s’ha convertit en el gran rival dels Reis Mags d’Orient en els últims vint anys. A hores d’ara hi ha dos nicolaus que es disputen ser l’ancestre del Pare Noel actual. Un és el bisbe Nicolau de Mira que va viure a l’actual Turquia el segle IV d.C. Era un home de família rica que després de quedar-se orfe va repartir tota la seva herència amb els nens pobres i desvalguts, també se li atribueixen diverses curacions miraculoses.
L’altre Nicolau va ser un jove finès nascut a Lapònia que també es va quedar orfe i que, a partir d’aquell moment, va viure cada any en una casa diferent del seu poble. Sembla que en Nicolau, com a mostra de gratitud, tallava joguines de fusta per a tots els nens del seu poble i que ho va seguir fent fins que va ser vell. Un cop mort aquesta tradició va continuar a Finlàndia i va passar a Holanda des d’on va creuar l’Atlàntic per arribar als Estats Units. És aquí on neix l’actual Santa Claus que retorna a Europa per Anglaterra i França i es converteix en el vell de barba blanca que porta regals als nens d’arreu del món la nit de Nadal. Cap allà el 1930 la marca Coca Cola engegarà una campanya de publicitat nadalenca que li donarà l’aspecte i el color vermell que té ara a l’actualitat. Altres elements de les festes d’aquests dies, com el pessebre o els Reis Mags, sí que tenen un origen clarament cristià.
