El 218 aC en mig de la Segona Guerra Púnica les tropes romanes del general Gneu Corneli Escipió desembarquen al port d’Empúries per frenar les tropes cartagineses d’Anníbal Barca. Després de la victòria Itàlica, els romans es quedaran a la península Ibèrica per controlar el territori i iniciar el procés de romanització. Empúries i Tarraco foren els centres de poder romà des d’on es va iniciar la romanització dels pobles ibers, però després de les darreres descobertes arqueològiques, sabem que hi va haver un tercer centre de poder a la ciutat d’Ilturo situada a la Vall de Cabrera de Mar.
El 219 aC les tropes del general Cartaginès Anníbal Barca ataquen la ciutat edetana de Sagunt, aliada de Roma, desencadenant l’inici de la Segona Guerra Púnica (218 aC - 201 aC).
El 218 aC les tropes del general romà Gneu Cornel Escipió desembarquen a Empúries per aturar l’ofensiva cartaginesa cap a Roma, però un cop arriben a territori català els cartaginesos ja es troben a la Gàl·lia després de creuar els Pirineus. Tot i això, decideixen quedar-se a la península Ibèrica per tallar la xarxa de subministraments a l’exèrcit d’Anníbal que es dirigia a la península Itàlica. Finalment la victòria va caure del cantó romà i tot i que el conflicte havia acabat, els romans es van quedar a Hispània per iniciar la seva conquesta i la romanització del territori. Roma cada cop era més gran i tenia més boques per alimentar i la península Ibèrica era un extens territori per cultivar cereals i un destí idoni per enviar-hi els excedents de població.
Resistència indígena
Però l’ocupació romana no serà ben vista pels pobles ibers que habitaven a casa nostra i es produiran les primeres revoltes. L’any 197 aC els pobles ibers es van aixecar contra Roma que enviarà el cònsol Cató perquè acabi amb la revolta l’any 195 aC. En aquesta revolta hi van participar els laietans, un poble iber que dominava totes les terres que anaven des de la Serra del Garraf fins al riu Tordera. La capital de la Laietània fou el poblat de Burriac (IV i III aC) situat a la vall de Cabrera de Mar, que va esdevenir el centre de poder administratiu, polític i econòmic, tot i que molts autors coincideixen que la capitalitat de Burriac era compartida amb el poblat iber de Montjuïc.
Tal com ens demostren les restes del jaciment arqueològic de Ca l’Arnau, a mitjans del segle II aC a la plana de la vall de Cabrera de Mar trobem les primeres restes de presència romana, concretament d’un campament militar molt semblant als que s’han trobat a l’antiga Germània. Aquesta població era un centre de poder i administratiu de Roma que va néixer amb l’objectiu de vigilar i controlar la població del poblat ibèric de Burriac. Però les darreres descobertes dels últims anys han demostrat que aquest petit nucli poblacional d’origen militar es va convertir en una veritable ciutat romana republicana que com a mínim va tenir una extensió de tres hectàrees i que va rebre el nom d’Ilturo. Tot això ho sabem gràcies a les descobertes fetes als jaciments de Ca l’Arnau, de Can Benet i de Can Rodon de l’Hort, tots tres situats a l’actual terme municipal de Cabrera de Mar.
Una autèntica ciutat romana
Les restes més destacables que s’han trobat de l’antiga ciutat romana d’Ilturo són un parell de Domus romanes majestuoses que devien ser l’habitatge d’alguns dels personatges més importants de la ciutat, un centre de producció ceràmica, trams de carrers, tallers de construcció, magatzems, edificis de dues plantes on hi vivien les classes més modestes, un centre de producció metal·lúrgica, un taller de plom i unes termes romanes.
Les primeres termes ibèriques
Hem de recalcar que els banys públics de la ciutat d’Ilturo situats al jaciment de Ca l’Arnau són els més antics trobats mai a la península Ibèrica. A diferència de les termes romanes d’Iluro, els banys d’Ilturo són austers com ho eren els banys romans d’aquesta època (150 - 75 aC).
Quan s’entrava a les termes romanes d’Ilturo s’accedia als vestuaris (apodyterium), tot seguit hi havia la sala d’aigua tèbia (tepidarium) on hi havia una pica (labrum), després el circuit termal continuava a la sala d’aigua calenta (caldarium) on hi havia un banc per seure i una banyera (alveus), també s’ha trobat els forns que escalfaven les aigües. L’aigua dels banys públics (balneum) venia de la muntanya i arribava mitjançant canalitzacions de plom i de ceràmica.
Centre de poder
Aquestes troballes constaten que Ilturo fou una ciutat romana de primer ordre durant els primers anys d’ocupació romana. Per la situació i la mida d’Ilturo molts experts i arqueòlegs creuen que aquesta ciutat situada a la vall de Cabrera de Mar fou juntament amb Tarraco i Empúries els tres principals centres administratius romans des d’on es va portar a cap la romanització.
Fins fa poc es creia que els principals centres de poder romà havien estat Tarraco i Empúries, però si observem un mapa de Catalunya, Cabrera estaria a mig camí d’aquestes ciutats i estava al peu del poblat ibèric de Burriac, un dels més grans del territori català que els romans haurien volgut controlar per evitar revoltes. Esmentar que els laietans, juntament amb els altres pobles del litoral van ser els primers pobles ibers que va sotmetre Roma per tenir el control de la costa.
Ilturo embrió d’Iluro
L’arqueologia ens ha demostrat que la ciutat d’Ilturo es va abandonar de forma voluntària durant els primers anys del segle I aC, coincidint amb el naixement de la ciutat romana d’Iluro al territori que avui coneixem com a Mataró. Un dels motius que van fer que els romans canviessin la ubicació de la ciutat devia ser perquè el territori d’Iluro era més proper a la costa i més òptim pel comerç marítim. Segurament el fet que el poblat ibèric de Burriac estigués gairebé abandonat i ja no fos un focus de resistència indígena també va ajudar.
Hem de dir que, en aquella època, ibers i romans ja vivien junts després del procés de romanització i dels tractes de favor que van obtenir les elits locals a canvi d’assimilar la llengua, la cultura i les tradicions de Roma.
Tot i que la ciutat d’Ilturo és abandonada, les prospeccions fetes ens han demostrat que aquella zona no va quedar deshabitada i s’han trobat restes de viles romanes dependents d’Iluro, destinades al conreu del blat, de la vinya i a la producció de vi. La producció agrícola es va mantenir fins al segle VI com ho demostren els vestigis tardoromans trobats al jaciment de Can Modolell. També s’han trobat tallers de producció ceràmica d’època imperial.
Burriac tornarà a governar
Com hem comentat, el poblat ibèric de Burriac va ser un centre de poder. El règul laietà controlava tot el Maresme, el barcelonès i bona part del Vallès. Després el govern de la zona va passar a mans de la classe dirigent romana de la ciutat d’Ilturo que va deixar el seu testimoni a Iluro. Amb la caiguda de l’imperi romà i el pas dels àrabs pel Maresme, no va ser fins al segle XI que la imponent muntanya de Burriac va tornar a controlar la vida dels maresmencs. És en aquest segle que es construeix el castell de Burriac i des d’allà el senyor feudal va passar a controlar els pobles dels voltants com Mataró, Cabrera, Cabrils, Argentona, Vilassar o Premià. Els espais van canviar completament i allà on abans hi hagué un temple del déu Mitra ara s’hi va construir una capella dedicada a Sant Joan.
Un temple d’un déu persa a Cabrera de Mar
La troballa més important que s’ha trobat al jaciment de Can Modolell són les restes d’un santuari dedicat al déu Mitra d’origen persa. Mitra va néixer durant el solstici d’hivern i està considerat com el déu del sol. La seva vida guarda moltes similituds amb la de Jesús, el gran profeta del cristianisme. La devoció al déu Mitra la trobem a Roma a partir del segle II quan els romans van començar a adoptar nous déus provinents dels nous territoris conquerits.
Tot i que en un principi es va creure que aquest altar trobat en honor a Mitra podria ser de caràcter privat, els bronzes trobats i la importància de la construcció han deixat clar que es tractava d’un temple de grans dimensions on hi devien peregrinar els fidels seguidors d’aquest déu d’origen persa que només era adorat per homes, sobretot militars i legionaris romans.
