Davant la gran crisi que està tenint lloc a Europa amb les persones migrants i refugiades que estan patint les conseqüències més crues de la guerra, diferents grups socials i particulars promouen iniciatives per fer alguna cosa al respecte i demanar a les institucions que assumeixin el seu paper. A Catalunya és la campanya ‘Casa nostra casa vostra’ la que ha organitzat el teixit social amb nombrosos actes que culminen amb la gran manifestació d’aquest diumenge dia 18 a la Plaça Urquinaona de Barcelona (16 h). Des del Tot Mataró parlem amb els protagonistes, mataronins que han anat a camps de refugiats i altres actors implicats en el problema.
Més de 60 milions de persones s’han vist obligades a fugir de la seva terra, procedents de Síria, Sudan del Sud, Etiòpia i molts estats diferents en situació de conflicte. Segons dades de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides pels Refugiats (ACNUR), unes 5.000 han perdut la vida intentant creuar el Mar Mediterrani. De totes les peticions d’asil que rep l’Estat Espanyol cada dia, només n’assumeix un 1% i, a Catalunya, el volum de refugiats acollits ronda el centenar de persones. Amb aquestes dades tan alarmants ens preguntem: què hi fa Mataró al respecte?
Mataró és ‘ciutat d’acollida’ des de l’octubre del 2015, moment en què el Ple Municipal va adherir-se mitjançant una moció. L’any 2015 es va començar a estudiar quin nombre de persones es podia acollir, quin era el paper de les institucions i dels particulars i l’Ajuntament va fer una donació de 12.000 € per ajudar els refugiats en ruta. Uns mesos després, a l’abril del 2016, la Junta de Portaveus de l’Ajuntament de Mataró s’adheria a la declaració del Parlament sobre l’acollida de refugiats en què es reclamava acció directa d’acollida i ajuda.
“A Síria no hi ha gent que simplement pugui viure la seva vida: pots estar a favor del govern, en contra, o mort"
També des del Fons Català de Cooperació, del qual l’Ajuntament n’és membre, “es fa una tasca de cooperació internacional als camps de refugiats tant amb diners, com amb suport”, comenta Isabel Martínez, Regidora delegada de Benestar Social, Convivència i Política Social d'Habitatge. A més, per poder rebre refugiats “vam demanar a la ciutadania que cedissin habitatges i a Mataró podem acollir entre 18 i 20 refugiats”. Han estat dues famílies migrants les que la ciutat ha acollit per vies legals en els darrers mesos.
Tot i la bona voluntat, les accions directes són escasses i alguns sectors les troben insuficients i reclamen, amb actes com el que va tenir lloc a El Foment el passat 5 de febrer amb el lema ‘Prou excuses, obrim fonteres!’. A més, en el darrer Ple del mes de febrer diversos grups municipals van tombar la proposta de la CUP en què demanava acollir a tots els refugiats que ho sol·licitessin sense fer-ne distincions.
L’únic refugiat sirià a Mataró
En Baker és un jove de 23 anys que ha viscut en la seva pròpia pell les conseqüències més crues de la guerra. Procedent de Síria, es va veure obligat a deixar els estudis i a fugir. Després d’un nombre llarguíssim de peripècies, de ser empresonat i obligat a lluitar amb l’armada de Síria, al setembre del 2015 va aconseguir escapar-se i anar cap a Turquia. “A Síria no hi ha gent que simplement pugui viure la seva vida: pots estar a favor del govern, en contra, o mort”, explica en Baker. Li va costar tres intents aconseguir creuar el Mar Mediterrani com a timoner de la barqueta que traslladava una cinquantena de persones cap a Grècia. Ha viscut al camp de refugiats de Samos i Idomeni i, finalment, resideix a Mataró des de fa quatre mesos amb una família mataronina. Actualment és una persona sota la condició d’asil a Catalunya i “quan aconsegueixes l’asil ja ningú et pot fer fora”, explica en Baker.
Ara té dues principals ocupacions: estudiar català i fer xerrades per tota Catalunya sobre Síria, el perquè d’aquests conflictes i sobre la reacció d’Europa. “Per a mi i per a molta gent, tot això està passant per culpa dels polítics”, denuncia en Baker. L’única solució que hi veu al conflicte implica canviar tots els governs i grups polítics: “Els governs haurien d’evitar que la gent creués el mar en barques, haurien de donar-los una manera segura de venir fins aquí”, considera el jove. Afegeix que no n’hi ha prou amb donar diners o enviar ajudes, cal que els polítics facin quelcom al respecte.
“A part de la Creu Roja que em va donar un tiquet per viatjar amb tren, ningú més m’ha ajudat”, afirma en Baker i afegeix que moltes persones a títol individual li han fet costat, però la gent que l’hauria d’haver ajudat, com associacions o el mateix Ajuntament, no ho han fet. “No tinc permís per treballar, no parlo la llengua i no conec a gaire gent”, continua, “ningú m’ha ajudat amb res aquí, ningú”.
El seu major suport en els darrers mesos ha estat en Pep Ferrer, la persona que l’ha acollit a casa seva i que va conèixer mentre col·laborava en un camp de refugiats de Grècia. “Ell m’ha ofert viure a casa seva, m’ha donat suport i m’ha ajudat a relaxar-me. És com un germà gran per a mi”, conclou en Baker i afirma que ja no se sent tan cansat i desubicat com abans.
En Pep Ferrer i la Sílvia Bofill són el suport més gran d’en Baker i viuen amb “dos fills, dos gats i un refugiat”, bromegen. Qualifiquen de lamentable la no acció dels governs davant el conflicte. La Sílvia denuncia que des de sempre, quan un immigrant arriba aquí, sigui Sirià o no, l’únic element d’integració que se li facilita és l’escola pels nens.
Voluntari en un Camp de Refugiats
A Catalunya moltes altres persones i petits grups s’organitzen per donar resposta a les necessitats de l’anomenada ‘crisi migratòria’ que viu Europa. Clara Sánchez és una jove mataronina que va decidir anar als camps de refugiats de Grècia a fer de voluntària. La jove participa des d’aquí activament a diverses organitzacions com ‘Sols el poble salva el poble’, ‘Comunitat eco’ i ‘casa nostra casa vostra’ perquè, explica, que quan estàs a Grècia “veus tantes vulneracions de drets bàsics que necessites fer alguna cosa al respecte”.
La Clara denuncia el paper de les grans ONGs als Camps de Refugiats perquè “no només no fan res”, sinó que organitzacions com ACNUR ensenyen als refugiats ”imatges de camps militaritzats amb grans luxes i els enganyen prometent-los que si van als seus camps, en 3 mesos estaran a Alemanya”, explica la Clara.
Marta Nogués és una altra mataronina que va passar un més ensenyant anglès als joves orfes del camp de Lagkadikia i coincideix amb la Clara quan relata que les instal·lacions i condicions dels camps són lamentables i que els fan viure com “animals”, passant fred i sense dignitat. “Cal que tothom pressioni als polítics des d’aquí perquè quan estàs allà només poses un pedaç” afirma la Marta i demana que tothom vagi a la manifestació del dia 18, “que ens impliquem i deixem de ser espectadors”.
La Clara, per la seva banda, considera que l’Ajuntament de Mataró ha mostrat bona voluntat d’ajudar davant el conflicte però que manquen mesures reals d’acollida que, de moment, no s’estan portant a terme.
Vides aturades
L’Eva González és una altra de les mataronines que va actuar marxant a ajudar al camp de Cherso (Grècia). A partir de les seves vivències relata que mentre els nens s’adapten a la situació i viuen alegres com si estiguessin de colònies, els homes “estan frustrats i superats per la situació, no tenen res a fer en el camp i les seves vides s’han aturat” i han perdut el seu rol dins la comunitat. Per tot això, i moltes més raons, afirma l’Eva, “estic enfadada perquè es nega a unes persones el fet de poder formar part d’una societat pluricultural”.
Davant els relats alarmants dels testimonis i protagonistes, diversos sectors de la societat s’organitzen per donar-hi resposta: “Som persones que volem ajudar a persones, sense interessos, sense discriminar per la seva procedència o religió, volem oferir un futur a les persones que han posat les seves vides en perill per obtenir una oportunitat, oportunitat de créixer i de viure”, conclou l’Eva.
