La Transpyr és una travessa al llarg de tots els Pirineus en BTT (també hi ha la Transpyr Road en ruta per carretera) que recorre més de 700 km en 7 etapes, acumulant un desnivell mitjà per etapa de més 2000 metres. Una prova duríssima on la preparació és fonamental. El maresmenc Manolo Huertas, junt amb la seva parella a la cursa, Jordi Buch, van voler viure l'experiència en primera persona.
“Jo ja portava temps fent curses BTT per aquí al Maresme i Catalunya, però vas escoltant coses de la Transpyr, investigues i és inevitable tenir ganes de realitzar-la”. En aquest sentit, en Manolo havia de buscar un company d'aventura i així va convèncer en Jordi perquè l'acompanyés. “Un cop tenia en Jordi convençut, hem hagut d'estar preparant-nos durant 4-5 mesos per la prova, perquè ja que hi anàvem, el que volíem era acabar la cursa (finisher, com se'ls anomena). Si fóssim professionals i no tinguéssim altres feines seria tot més fàcil, però no és el cas, així que renuncies a moltes coses per poder preparar-te bé”.
La parella juga un paper molt important en aquesta competició. “Vaig decidir córrer en parella, perquè en individual encara hagués estat molt més dur. El teu company juga un paper fonamental, perquè aquesta és una prova d'extrema resistència física, però també és extremadament dura mentalment, i quan tu sembla que no hi arribis, ell t'ajuda a aconseguir-ho. I a l'inrevés”.
Però per si el recorregut no era prou repte, el final de la travessa les condicions climàtiques se'ls van girar en contra. “A la penúltima etapa, als últims 30 km ja va començar a ploure moltíssim a 1600 metres, complicant-se i fent-ho tot molt més difícil. Només arribar a la meta, vam anar corrents cap a l’hotel per prendre una dutxa d’aigua calenta. Però l'última, des del quilòmetre 5 ja plovia molt, amb tot el terreny enfangat i les pedres mullades. Moltíssima gent va haver d'abandonar per hipotèrmia. L'organització, de fet, a 30 km per arribar, va decidir desviar el camí a una arribada molt més acceptable i evitar l’última pujada”.
Vídeo de l'arribada final dels dos ciclistes a Honadarribia. Cedit
Sobre l'experiència final, “la veritat és que en certs moments pensaves que era una llàstima no parar i posar-te a mirar alguns dels paratges que et trobaves, perquè eren absolutament i espectaculars”. I pensant en futures ocasions, “me'n vaig amb un grandíssim sabor de boca, però amb 48 anys, i tots els sacrificis que com he dit abans, he hagut de fer per poder arribar fins aquí crec que no repetiré. Prefereixo quedar-me amb la sensació actual. Ara ja ho he aconseguit i sóc finisher. A partir d'ara seguiré fent curses de BTT, com la Pedals de Foc, o altres de les que ja feia aquí al Maresme que no requereixen tanta preparació”.
Més imatges de l'experiència:
