Ja es va acostant la gran cita esportiva de l'any: els Jocs Olímpics de Rio 2016. Uns dies després de la nostra festa major de Les Santes, des del dia 5 d'agost i fins al dia 21, tindrà lloc aquest esdeveniment que farà que tot el món estigui pendent del que passa a la ciutat brasilera. I entre els participants n'hi haurà sis de la nostra ciutat, allargant una mica més la relació idíl·lica, de vegades amb tocs dramàtics, de Mataró amb aquesta competició i que ens serveix per escriure una història que ara els passarem a explicar.
S'ha de dir que quan diem "esportistes de la nostra ciutat" hi comptem tant els mataronins que durant l'any competeixen pels clubs de casa nostra, com els mataronins que, pel que sigui, han emigrat a altres llocs, com també aquells esportistes que no han nascut aquí però que estan defensant els colors de clubs de la nostra ciutat, cosa que els converteix, almenys temporalment, en mataronins.
I la història va començar ja fa quasi un segle, poc després de la Primera Guerra Mundial…
El primer mataroní en uns Jocs Olímpics
Els Jocs Olímpics de l'Era Moderna van començar l'any 1896 a Atenes sota l'impuls del baró francès Pierre de Coubertin que va tenir la idea de recuperar els jocs que els grecs havien celebrat durant dotze segles en honor a Zeus, des del segle VIII aC fins al segle IV dC, cada quatre anys, un període que des d'aquells temps es denomina una olimpíada.
La 6a edició d'aquests jocs es va disputar l'any 1920 a la ciutat belga d'Anvers, que eren els corresponents a la 7a Olimpíada, ja que els de 1916 no s'havien celebrat a causa de la Primera Guerra Mundial. I en aquests jocs va haver-hi per primera vegada la presència d'un esportista mataroní.
En Joaquim Cuadrada i Esquerra era un mataroní resident a Barcelona que competia al Club Natació Barcelona, on l'entrenava el suec Albert Berglund, i a l'inici de la dècada dels anys vint era considerat el millor fondista d'Espanya. Però continuava molt vinculat a la seva ciutat natal i amb els joves que començaven a practicar natació i waterpolo aquí a Mataró, i que a finals d'aquell mateix any fundarien el Club Natació Mataró. Un club que no s'ha de confondre amb el Centre Natació Mataró que naixeria 12 anys més tard.
A finals d'agost va anar a la ciutat belga d'Anvers per participar en uns Jocs Olímpics que, per part espanyola, passarien a la història perquè allà va néixer l'anomenada "fúria espanyola" pel que fa al futbol. Així rememoraven els mateixos belgues flamencs el que s'havia anomenat amb el mateix nom l'any 1576, en l'època de domini espanyol sobre aquelles terres, quan els Terços de Flandes, els soldats de Felip II, havien fet el "saqueig d'Anvers" massacrant la ciutat i a molts dels seus habitants. Espanya va guanyar la medalla de plata, amb un equip format bàsicament per jugadors bascos i catalans… sense jugar la final. En aquesta, Bèlgica es va proclamar campiona, ja que Txecoslovàquia va abandonar el partit quedant-se, a més, sense la medalla de plata. Això va provocar una repesca i Espanya, que havia caigut a quarts de final, va acabar aconseguint la medalla d'argent.
En Cuadrada, en la seva preparació, pocs dies abans dels jocs, havia guanyat aquí a Mataró el Campionat Costa de Llevant sobre 1000 metres, però a la ciutat belga no va tenir massa sort, i tot i que era el millor fondista espanyol, no va passar de la primera eliminatòria dels 1500 metres, en part per culpa de la inexperiència i també pel fet de trobar-se nedadors que practicaven un estil, el "crawl", que aquí encara no es practicava. Però ell va obrir el camí a molts altres mataronins olímpics, tot i que els següents haurien d'esperar més de mig segle.
Doble participació en els Jocs de Munic, amb la primera olímpica femenina
Als anys 1964 i 1968 un mataroní, Jordi Roca, havia estat als Jocs Olímpics de Tòquio i de Mèxic com a cuidador i massatgista de l'equip ciclista, però els primers esportistes, pròpiament dits, residents a Mataró que van participar en uns Jocs Olímpics van ser la gimnasta Pepita Sànchez i el boxejador Antonio Rubio, a Munic 1972.
La Pepita Sànchez, la gimnasta descoberta a Sant Andreu de Llavaneres per Conchita Frediani, que era professora a l'escola d'aquella vila, va anar progressant sota la direcció del professor Francisco Frediani, i va estar concentrada durant l'estiu del 1968 a Font-Romeu per preparar la cita olímpica adaptant-se a l'altitud de Mèxic amb la búlgara Stancheva com a entrenadora, però finalment quedà fora de la selecció definitiva.
Després va continuar a l'elit estatal i va guanyar la medalla d'or en terra l'any 1971 en els Jocs del Mediterrani i, tot i haver patit poc abans una operació, va ser seleccionada per anar als Jocs de Munic, sent l'única gimnasta espanyola present.
En la participació a la ciutat alemanya se la va poder veure per televisió, sola, enmig d'aquelles grans figures, com Olga Korbut o Ludmila Turischeva, i actuà molt nerviosa i fins i tot en el seu exercici preferit, el terra, es va quedar en un inusual 8,55 quedant molt endarrere a la classificació. Però havia complert el seu somni d'estar en uns jocs i poc després ja es va retirar.
L'Antonio Rubio també havia estat a punt d'anar a Mèxic 68, però va quedar fora pocs dies abans de marxar. Però sí que va ser present a Munic 72 i allà va fer una gran actuació fregant la medalla de bronze.
Era possiblement el millor pes ploma de la boxa occidental, i abans dels jocs portava 115 combats amb només 8 derrotes, però això tampoc era una garantia perquè en aquest esport destaquen competidors de qualsevol racó del món.
A la ciutat alemanya va guanyar a Tanganta (Malawi) i Kinyogoli (Tanzània) i a quarts de final es va enfrontar amb el colombià Rojas. Anava dominant clarament, però va ser desqualificat per un cop baix, per a molts inexistent, i això li va privar d'una medalla, de les quals en aquells temps la delegació espanyola anava força escassa.
L'Antonio Rubio no es va desanimar i va continuar treballant i va ser present a Montreal 1976 i tenia esperances d'obtenir una medalla que l'any anterior havia aconseguit en els Europeus de Katowice. Ja en pes lleuger i amb 27 anys va topar amb el cubà Reinaldo Valiente a la primera ronda. El mataroní va caure al primer assalt i quan s'havia aixecat, i l'àrbitre havia decretat el "break", el cubà va continuar colpejant-lo sota la permissivitat arbitral i Rubio va tornar a caure. Després es va refer i va dominar clarament la resta del combat, però les dues caigudes van pesar en la decisió final.
A finals d'any l'Antonio ja es va passar al professionalisme.
Arriba el torn de l'aigua i els primers diplomes olímpics
En els següents jocs, a Moscou 1980, va començar la seva trajectòria en els Jocs Olímpics el waterpolista Pere Robert. Ja estava al CN Montjuïc, equip amb el qual havia obtingut el subcampionat d'Europa, i va formar part de la selecció espanyola que va fregar la medalla en quedar en quart lloc només per darrere de la Unió Soviètica, Iugoslàvia i Hongria, en uns jocs marcats per un fort boicot, com va ser el dels Estats Units i altres països occidentals. Amb la seva gran eficàcia en tasca defensiva s'havia fet amb un lloc a l'equip titular i continuaria a la selecció durant molts anys.
A Los Angeles 1984 en Pere Robert ja era el capità de la selecció que va repetir el quart lloc per darrere de Iugoslàvia, els Estats Units i Alemanya, en uns altres jocs marcats per un altre boicot molt important, en aquest cas dels països de l'òrbita soviètica.
S’acostava la seva tercera cita olímpica i poc abans, l'estiu del 88, en Pere va tenir l’oportunitat de jugar a Mataró amb la selecció estatal en un amistós contra l'URSS que va acabar amb empat a 10 gols, i en el qual els aficionats van vibrar veient dues candidates a les medalles olímpiques. Al costat del mataroní formaren l’equip estatal: Rollán, Chillida, Gonzàlez, Rodríguez, Estiarte, Jordi Sans, Payà, Moya, Gómez, Neyra i García.
En els Jocs de Seül 1988, quan en Pere Robert tenia ja 32 anys, va repetir en el privilegi de ser el capità de l’equip estatal, i és que ja era el més veterà amb cinc anys d’avantatge sobre en Manel Estiarte. L’equip va ratllar novament a un grandíssim nivell i després de guanyar la Xina, els Estats Units i Grècia i empatar amb Hongria, va perdre davant Iugoslàvia, i la derrota dels hongaresos contra els Estats Units va apartar Espanya de la lluita per les medalles. Pere Robert va tancar la seva actuació olímpica com a jugador amb un sisè lloc, derrotant Itàlia i acabant per darrere de Iugoslàvia, els Estats Units, la Unió Soviètica, Alemanya i Hongria.
En aquests Jocs de Seül de 1988 en Pere Robert ja no va ser l'únic mataroní, com li havia passat en els dos anteriors, ja que el van acompanyar els nedadors Sílvia Parera i Joaquim Fernàndez, que s'havien fet al Centre Natació Mataró, però ja estaven al Club Natació Sant Andreu, amb Dolors Jané, també ex-nedadora del Centre Natació Mataró, com a entrenadora.
Sílvia Parera va tenir una gran actuació, ja que va millorar els rècords estatals de les tres proves en què va participar, tot i que no va poder entrar ni tan sols a la final B. Va ser 18a en els 200 m braça (amb 2:35,57), 19a en els 200 m estils (amb 2:22,00 ) i 12a en els relleus 4x100 estils.
Joaquim Fernàndez, només amb 17 anys, era el benjamí de la selecció, i va fer 1:05,19 en els 100 m braça. El dia dels 200 m braça estava malalt i va estar molt per sota del seu nivell.
Precisament en aquells Jocs, en la cerimònia de clausura, es va enlairar un “Cobi” (la que seria la mascota de Barcelona-92) en forma de globus gegant que havia estat construït per un mataroní Joaquim Guixà i la seva esposa Sumsi Fulladosa, i és que els següents jocs s'havien de disputar a casa nostra.
En els Jocs de Barcelona, l'any 1992, van repetir participació els nedadors Sílvia Parera i Joaquim Fernàndez, que continuaven al CN Sant Andreu.
Sílvia Parera, en la seva segona participació en uns Jocs Olímpics, va fer una gran actuació confirmant-se com la millor nedadora espanyola als Jocs i la segona de tots els temps a entrar en una final B d'uns jocs, cosa que fins a aquells moments només havia aconseguit Maria Pau Corominas a Mèxic. Va ser en els 400 metres estils on va acabar tercera a la final B, o sigui un onzè lloc, amb 4:48,77, que era rècord espanyol de la prova. Després també va entrar a la final B de 200 metres estils amb 2:17,97, també rècord estatal, i quedà segona, i per tant desena en total.
No va quedar tan satisfet de la seva actuació en Joaquim Fernàndez de qui s'esperava molt, fins i tot aspirant a medalla, ja que l'any anterior havia quedat quart al Mundial de Perth en els 200 metres braça. Però es va confiar a les sèries i es va haver de conformar a competir en la final B on va quedar segon, o sigui sent també desè.
També van ser-hi presents dos ciclistes maresmencs, però pertayents al Club Ciclista Iluro i al Centre de Tecnificació del Velòdrom de Mataró, en Jonathan Garrido, de Pineda, i en Josep Antoni Gil, de Sant Vicenç de Montalt. En Jonathan Garrido va quedar 10è en la prova de persecució per equips amb 4:23.013, lluny de la guanyadora que va ser Alemanya amb 4:08.013. En Josep Antoni Gil, finalment no va participar quedant com a suplent, i malauradament a l'inici de l'any següent va patir un accident mortal a la carretera que li va sesgar una prometedora carrera.
L'any 1996 a Atlanta Joaquim Fernàndez i Sílvia Parera van complir la seva tercera participació en els jocs, igualant Pere Robert, que també hi era, però com a delegat, al costat de l'equip que va guanyar la medalla d'or en waterpolo.
Els dos nedadors novament es van haver de conformar a entrar a la final B. En Joaquim Fernàndez va quedar novament per sota del que es podia esperar amb un 12è lloc en els 200 m braça amb 2:1605. La Sílvia Parera va quedar 16a en 200 metres estils amb 2:1992.
Més diplomes olímpics
No va haver-hi mataronins als Jocs de Sidney i es va haver d'esperar a tornar a tenir-hi presència en el retorn al bressol de l'olimpisme a Atenes l'any 2004. Allà va anar-hi, per primera vegada, la jugadora de bàsquet Núria Martínez que es va fer amb un diploma olímpic. Espanya va començar guanyant la República Txeca, Xina i Nova Zelanda (amb la millor actuació de la Núria que va fer 14 punts), va perdre amb els Estats units i va acabar la primera fase guanyant Corea. Als quarts de final van perdre amb Brasil i també van perdre amb les txeques en la lluita per la cinquena plaça i van acabar en sisè lloc.
L'any 2008 van viure les primers participacions mataronins al continent asiàtic en els Jocs de Beijing 2008. Va repetir la Núria Martínez i fent-se altre cop amb un diploma olímpic, ja que Espanya va acabar en cinquè lloc.
La selecció espanyola a la primera fase va perdre davant la Xina i els Estats Units, i va guanyar Nova Zelanda, República Txeca i Malí. En els quarts de final van caure davant Rússia per 84-65 en un partit on Espanya es va enfonsar quan havia anat dominant de 15 punts i ja quasi tocava les semifinals i somiava amb medalla. El millor partit de la Núria va ser davant els Estats Units, quan va anotar 10 punts.
En aquests jocs va debutar la jugadora de tennis de taula Gàlia Dvorak en la competició d'equips, després que el seleccionador rectifiqués la decisió de deixar-la fora. La Gàlia de pares ucraïnesos, tost dos jugadors de tennis de taula, residia a Mataró des de ben petita on es va anar formant com a palista seguint les ensenyances de la seva mare, la Flora Khassanova.
A Beijing va formar equip amb Yanfei Shen i Zhu Fang, però només van poder guanyar a Austràlia, i van topar amb Corea i Japó, quedant fora dels quarts de final. Tot i que davant Japó van fregar la sorpresa en un darrer partit en el qual la Gàlia, que era la número 120 del món, va tenir contra les cordes Fukuhara, que era la número 12 del rànquing, i només va cedir per 2-3.
També va participar la jugadora del Centre Natació Mataró Wu Xue, representant la República Dominicana, i va fer-se amb diploma olímpic caient a quarts de final de la competició individual davant la xinesa Yue Guo que acabaria sent bronze.
Les dues primeres medalles
I encara tenim ben present el moment culminant d'aquesta història quan ara fa 4 anys, a Londres 2012, es van aconseguir les primeres medalles.
El primer a competir en aquells fantàstics jocs va ser el gimnasta Javier Gómez que debutava en els jocs però va estar ben a punt d'obtenir el diploma olímpic.
L'equip espanyol havia aconseguit la classificació en el Preolímpic, el mes de gener, i en els Jocs va tenir una gran actuació quedant en novena posició a menys de dues dècimes del diploma: França va sumar 265,759 i Espanya 265,587.
Javier Gómez va competir en els sis aparells, sent el segon espanyol amb 88,123 punts per darrere de Fabian González (88,365), i amb aquesta actuació en Javier va entrar a la final individual lluitant amb els 24 millors gimnastes mundials, buscant una bona posició. I d'entrada el somni del diploma va semblar possible, ja que després de tres rotacions (anelles, salt i paral·leles) el mataroní estava situat en sisena posició. Aleshores va arriscar a la barra fixa i va patir una caiguda que ja el va deixar lluny dels primers i va acabar en 23a posició, lluny de la puntuació de la classificació que li hauria donat el 14è lloc.
Va repetir participació la Gàlia Dvorak, en tennis de taula, que en la seva segona presència als Jocs va formar equip amb Yanfei Shen i Sara Ramírez en la competició d'equips. Hi havia esperances de poder obtenir diploma, ja que Espanya era la 10a per rànquing, però el sorteig no va acompanyar i a vuitens de final va tocar ni més ni menys que la Xina. La Gàlia només va jugar el doble, fent parella amb Sara Ramírez, quan ja s'havien perdut els dos primers individuals, i tot i plantar cara van cedir per 3-0 i Espanya va quedar eliminada.
Però el més espectacular va venir per part de Marta Bach i Roser Tarragó, les dues waterpolistes mataronines del Centre Natació Mataró, que va aconseguir la medalla de plata, després d'una memorable actuació de tot l'equip dirigit per Miki Oca.
En la fase de grups, Espanya va quedar en primer lloc després de guanyar la Xina (11-6), empatar amb els Estats Units (9-9), partit en el qual Roser Tarragó va fer el seu primer gol olímpic, i derrotar també Hongria (13-11).
A quarts de final es van trobar amb l'amfitriona, Gran Bretanya, on jugava una altra mataronina participant en els Jocs, la Ciara Gibson, que aquella temporada havia deixat l'equip del CN Mataró per preparar els jocs a Londres. Espanya es va imposar per 9-7 i va enviar les britàniques a lluitar per les places de consolació on van quedar en vuitena i última posició.
A semifinals Espanya va guanyar Hongria per 10-9, assegurant la medalla i plantant-se a la final davant dels Estats Units que va ser superior i es va emportar l'or guanyant per 8-5. Però ràpidament es va oblidar la derrota per celebrar la medalla de plata que la Marta i la Ru es van poder penjar dalt del podi, on per primera vegada hi havia esportistes de la nostra ciutat.
La història continuarà a Rio
Ara a Rio d'entrada hi tindrem sis esportistes, tot un rècord. Quatre són mataronins, amb Marta Bach i Roser Tarragó repetint en waterpolo, i l'atleta Raquel Gonzàlez i el tennista Albert Ramos, que debuten, i dos són "afillats", ja amb experiència en els jocs, el marxador Jesús Angel García Bragado, que disputarà els seus setens Jocs Olímpics, i la waterpolista Laura López, que ja va obtenir medalla a Londres quan encara no jugava al CN Mataró.
Esperem que tots puguin tenir una lluïda actuació.
