Pelegrí Pelegrí Pelegrí va fer famosa la mítica frase “de dónde soy o de dónde vengo?”. Això hauríem de preguntar-ho a la trentena d’aficionats espanyols (de Cuenca, Aranda del Duero i Puerto Sagunto) que el govern qatarí ha contractat per animar a la seva selecció al mundial d’handbol que es disputa a Qatar. Sí, ho han sentit bé, a Qatar mateix.
A això hi hem de sumar que el seleccionador de la selecció qatarí és Valero Rivera, el seu staff tècnic és íntegrament espanyol (i català), i té jugadors com Borja Fernàndez (conegut popularment com a “Hispano”) o el porter blaugrana Daniel Saric (”fitxat” fa poques setmanes). Una selecció que s’enfrontarà en inferioritat de condicions però amb les idees clares contra seleccions del nivell de l’espanyola. Aquell dia, els tambors de la Furia Conquense animaran al conjunt de l’emirat que els paga i no a l’equip que sempre havien animat. El professionalisme ha arribat a les graderies. Però de tot plegat en podem extreure una conclusió positiva. I és constatar per fi la importància que té qualsevol graderia d’animació en pro del seu equip. Ja està bé d’equips que potencien el seu camp com un Liceu. Per fi queda clara la importància del “dotzè jugador” al futbol, el “vuitè jugador” en handbol o el “sisè” al bàsquet o l’hoquei.
Precisament a l’esport de l’estic hem tingut una de les millor notícies aquesta temporada a Mataró amb la creació del Front Mataroní. Una grada d’animació que dona suport incondicional a cada partit al Jaume Parera i fins i tot va omplir de color groc el Palau Blaugrana, deixant en evidència la falta d’animació dels aficionats blaugranes a l’hoquei patins.
I mirant l’evolució de l’afició i dels resultats queda clar que a l’esport es pot jugar amb un home més que el rival. I no sempre ha de ser l’àrbitre.
