Resulta alarmant com un gènere tan noble com la ciència-ficció i el fantàstic es pugui degradar tant amb “El destino de Júpiter” fins a caure en la simple, buida i vanitosa parafernàlia celebrativa de l’horterada i el kitsch. La darrera proposta dels germans Wachowski no és altra cosa que una inacabable i incessant desfilada de disfresses en la tradició de les fastuoses rues de carnaval.
Una carnestoltada de campionat que canvia les carrosses guarnides per vehicles especials i planetes d’aparador en un univers més ple de forats que no de certeses i on els efectes digitals es cruspeixen la narració fins a no deixar-ne ni els ossos. Un blockbuster formatejat als temps moderns i adreçat bàsicament a un públic adolescent cada cop més format en la papilla, el batut i el compostatge literari i cinematogràfic.
La pel·lícula és un autèntic galimaties que, enlloc d’enganxar i atreure l’atenció de l’espectador bocabadat, produeix l’efecte invers, és a dir, repel·leix i avorreix per culpa de l’amuntegament desbocat de fets de tota índole, amb batalles i persecucions interminables.
En aquesta ostentació del pur artifici, del vistós embolcall, on val més el farciment que el gall, trobem herois híbrids surfistes, àngels caiguts sense ploma, una ventafocs Júpiter convertida en abella reina i peça noble d’una cadena genètica monàrquica, mons paral·lels deutors del disseny arquitectònic de Frank Gehry, planetes burocratitzats marca “Brasil” de Terry Gilliam o déus megalòmans barallats d’egos inflats.
