Un grup escolar d’edats entre els cinc i els sis anys van a una residència geriàtrica a cantar unes nadales als seus residents, i un dels nens li diu a un altre “No el toquis, que s’encomana”. Aquesta capacitat de dir la veritat és pròpia dels infants, encara que malauradament avui dia hi ha massa gent que pensa quelcom semblant, encara que no digui: que “ningú vol als vells”. El desmembrament dels entorns familiars que tradicionalment tenien cura dels vells, la gent gran dependent, posa sobre la taula l’assignatura pendent d’un nou urbanisme, amb una clara base comunitària i d’auto ajuda que fomenti l’autonomia personal i que sigui capaç d’assumir el repte d’una societat envellida. L’actual urbanisme inhumà de residències hoteleres geriàtriques, per aparcar, com objectes, a la gent gran dependent, no serveix. Passa que en la societat actual que fa aigües per tot arreu, com es fa palès amb l’actual crisi de conseqüències negatives imprevisibles, prima la consigna del “salvese quien pueda” propi d’una cultura individualista i consumista, que cada vegada es preocupa menys, no solament del seus pares, sinó que moltes vegades tampoc ho fa dels seus fills. Tot i no saber com ha de ser aquest nou plantejament urbanístic que es troba a les beceroles i que afectarà a una part important de la població, es podria esmentar com a punt de partida les experiències de vivendes tutelades, del moviment comunitari hippie i del més recent del cohousing, nascut a Dinamarca a finals dels anys 60. Ser vell s’encomana
Josep Aracil i Xarrié. Consell sènior de Premià de Mar.
Un grup escolar d’edats entre els cinc i els sis anys van a una residència geriàtrica a cantar unes nadales als seus residents, i un dels nens li diu a un altre “No el toquis, que s’encomana”. Aquesta capacitat de dir la veritat és pròpia dels infants, encara que malauradament avui dia hi ha massa gent que pensa quelcom semblant, encara que no digui: que “ningú vol als vells”. El desmembrament dels entorns familiars que tradicionalment tenien cura dels vells, la gent gran dependent, posa sobre la taula l’assignatura pendent d’un nou urbanisme, amb una clara base comunitària i d’auto ajuda que fomenti l’autonomia personal i que sigui capaç d’assumir el repte d’una societat envellida. L’actual urbanisme inhumà de residències hoteleres geriàtriques, per aparcar, com objectes, a la gent gran dependent, no serveix. Passa que en la societat actual que fa aigües per tot arreu, com es fa palès amb l’actual crisi de conseqüències negatives imprevisibles, prima la consigna del “salvese quien pueda” propi d’una cultura individualista i consumista, que cada vegada es preocupa menys, no solament del seus pares, sinó que moltes vegades tampoc ho fa dels seus fills. Tot i no saber com ha de ser aquest nou plantejament urbanístic que es troba a les beceroles i que afectarà a una part important de la població, es podria esmentar com a punt de partida les experiències de vivendes tutelades, del moviment comunitari hippie i del més recent del cohousing, nascut a Dinamarca a finals dels anys 60. 
