La crisi econòmica que estem vivint ens obliga a posicionar-nos i revisar alguns dels nostres paradigmes. Des de l'estat del benestar, a models de treball, fins a la relació entre Catalunya i Espanya. El problema de fer aquestes reflexions en èpoques de crisi, és que tots tenim els sentiments a flor de pell, hi ha situacions personals, familiars i socials molt dures i aquest no és el millor ambient per a reflexionar.
Fa poques setmanes veiem a Mataró, manifestacions amb lemes com “L'hospital Sant Jaume no es toca” o “Retallar la sanitat mata” i no només a peu de carrer es llençaven consignes, també representants de l'Ajuntament corrien per ser els primers a reclamar més diners. Però qui s'ha interessat pel problema de fons, qui ha explicat perquè el consorci sanitari del Maresme (del qual depèn Sant Jaume) té un dèficit crònic?
L'Administració té la responsabilitat d'explicar el perquè, i els ciutadans tenim l'obligació d'intentar entendre-ho, i ni els uns ni els altres estem fent el que ens toca. La sanitat és una de les principals despeses de l'administració, i el gran problema que hem d'afrontar és que cada cop reclamarà més diners, simplement perquè en mitjana viurem més anys i els tractaments cada cop seran més complexes. La nostra sanitat és de les més eficients del món precisament perquè és pública, qualsevol agent privat respondria més a criteris de satisfacció d'usuari i no tant d'eficiència.
Si volem una sanitat pública, també ens hem de fer responsables de la seva gestió. Aquest és un debat desagradable que ningú vol obrir, s'hauran d'explicar costos i preguntar quins tractaments es financen i quins no, quins medicaments són totalment gratuïts i quins no, i quins models de gestió són els millors (tenir hospitals públics no vol dir tenir tots els metges que siguin funcionaris). Sens dubte és un debat difícil, però ja no el podem ajornar per més temps.
