Com qui no vol la cosa, passem en no res de tenir un nadó en braços a haver-hi de raonar els terminis en què podrà disposar d’un telèfon mòbil, aquesta ‘necessitat’ (entre mil cometes) adolescent convertida ja en pandèmia sobre pre-púbers i pre-pre-púbers i no-vulguis-saber. La nova conversa que voldríem endarrerir tant com fos possible, la nova versió del ‘d’on vénen els nens?’ que tant semblava espantar les generacions anteriors. El dubte raonable entre els riscos d’obrir de forma massa precoç totes les portes del món a uns caps massa tendres i la por a aïllar-los d’una xarxa de relacions teixides ja, en gran part, de forma virtual.
Segurament, el que desconcerta de tot plegat és el fet d’enfrontar una situació nova, sense precedents, sense la xarxa de seguretat de l’experiència, sense el consell curt i net dels qui van patir les nostres adolescències.
No deixa de ser una conseqüència més del fet que més de mig segle enrere es trenqués una cadena mil·lenària en la qual, qualsevol generació era capaç d’explicar a les generacions posteriors les claus per entendre el món, inclòs el funcionament de tota la tecnologia disponible: els avis van néixer en un món ben poc diferent del que coneixien els besavis i els rebesavis. Des de llavors, la irrupció de l’electrònica ha convertit l’evolució tecnològica en màgia i, en la majoria dels casos, la sorpresa permanent en l’únic llegat a transmetre.
El risc, doncs, no era que es capgirés el sentit de la transmissió, sinó que aquesta, simplement, s’ha estroncat: som la generació de la caixa negra, assumim que els aparells fan coses però ignorem com les fan. Els microprocessadors i els circuits impresos han acabat apaivagant la curiositat que ens duia a esbudellar joguines per tal de descobrir-ne la mecànica i els secrets del seu funcionament.
El perill és l’immens percentatge de les noves generacions que tampoc entenen ni la lògica ni la ciència que donen suport a tota aquesta màgia moderna que ens sorprèn a cada cantonada. Una societat extremament dependent de la ciència i la tecnologia en la qual gairebé ningú entén la ciència i la tecnologia; un combustible, mescla d’ignorància i poder, que Carl Sagan definia com la recepta pel desastre.
