Dissabte a la nit em vaig trobar l'Esteve. Des de l'institut que no ens vèiem. "Demà no aniré a votar" em va dir i vam acabar parlant del fill que té. Diumenge, prop d'un d'aquests centres de votació com a mínim heterodoxes hi havia en Pol. També anàvem junts a classe i em va recordar alguna mena de teoria feta en plena pubertat ideològica. Dimarts a mitja manifestació xafogosa del 3 d'octubre em trobo l'Issa, que també anàvem junts a classe. Un dels dos magrebins els noms dels quals ens sabíem de memòria. Se'm va abraçar i em va dir que havia votat.
Quan anava a dormir amb el cansament acumulat comú a molta gent –i l'afegit dels qui quan les coses passen hem de treballar per mirar d'explicar-les– vaig pensar en ells tres i en com els havia retrobat anys, força anys després d'anar junts a classe en tres llocs diferents. Davant d'un bar, en una manifestació, vetllant un col·legi electoral. A tots tres, com que és defecte personal, els vaig acabar dient adéu i fent una d'aquelles prometences espúries sobre el fet que no deixarem passar tant temps abans de tornar-nos a veure.
No sé si cal que s'inflamin els carrers per retrobar l'Esteve, l'Issa i en Pol. Segurament no. Però quan aconsegueixes 24 hores d'una certa calma en la successió imparable de fets i dies transcendents que ens toca viure i t'asserenes, poses en valor precisament els vectors de pluralisme que vius en primera persona, que has tingut. Que tindràs sempre.
Parlant amb un amic en sinceritat política inusual, dimecres li vaig acabar explicant el mateix: que m'havia trobat l'Esteve, l'Issa i en Pol. I que em feia il·lusió retrobar-los i que per res essent com som diferents i pensant coses suposo que oposades podríem deixar perdre el que ens uneix. Perquè el comú, el que uneix, el que ens ajunta, és el que ha d'acabar sortint vencedor de tot això que estem vivint.
