L’orinal més famós del món ja té un segle de vida. I ja que som molt proclius a celebrar efemèrides, cal reivindicar-lo com toca. Al llarg 2017 estem commemorant l’Any Puig i Cadafalch, però bé podríem recordar els cent anys del naixement de Violeta Parra o els dos-cents de la pèrdua d’Auguste Rodin.
Ara bé, si he d’escollir entre totes les efemèrides ocorregudes el 1917 em quedo amb una, molt més concreta i d’un humor més afilat que les altres, potser quasi una anècdota en aquell moment, però d’una fina trapelleria i rebel·lia. Un orinal posat a l’inrevés va ser l’obra que Marcel Duchamp va presentar en una mostra organitzada per la Societat d’Artistes Independents de Nova York. L’obra portava el títol de “La Font” – suposo que per allò d’estar girat i que l’aigua va cap avall – i la va firmar amb un pseudònim.
Duchamp ja era un artista reconegut en aquells moments i no era la primera vegada que volia provocar debat i conflicte dins el món de l’art. Era considerat un dels bucs insígnia del moviment dadaista i una icona avantguardista en tota regla. Imagineu-vos per un moment els comissaris de l’exposició debatent davant de l’orinal sobre el significat d’aquella peça. Donant voltes i voltes sobre un objecte on realitzar la micció a l’inrevés i firmat per un artista que ningú coneixia. Probablement a més d’un li explotaria el cap fins que van considerar que no era una peça digna de ser exposada i la van retirar. Aquells que s’autoanomenaven garants de l’avantguarda no concebien que allò pogués formar part de la seva mostra.
Duchamp va aconseguir el que volia: generar conflicte, en aquest cas dins el seu camp d’acció. I això és bo, és genial, perquè quan es generen conflictes apareixen escletxes on infiltrar debats que en moments de calma queden apartats. La peça de Duchamp es va convertir en un referent. I és que els conflictes són indispensables per avançar, en l’art, a la feina, a casa. Així que per cent anys més d’orinals que fan replantejar-nos el nostre dia a dia.
