Si alguna cosa s’aprèn en els primers compassos de la paternitat, és que, de cop i volta, els dies passen molt lents i els anys comencen a passar molt ràpid. Tan fugaços que arribem a dubtar si n’hem tret algun pessic de saviesa de tot plegat; perquè tant se val si algú més novell ens pregunta quan es pot treure el bolquer o quan comencen a tornar sols de l’escola, que a tot respondrem invariablement amb un immisericorde “això ja ho anireu veient”. Tot va tan ràpid que, de cop i volta, tornes a trobar-te altra vegada resseguint un calendari de portes obertes, llistes, barems i sortejos amb la sensació d’haver-ho fet no fa pas tant, abans de verificar que calen ben bé els dits de les dues mans per datar-ho amb exactitud.
Malgrat restar alertats de la pròpia velocitat de creuer, començar la ronda de visites ens serveix per certificar l’abisme que separa, afortunadament, els instituts actuals de les estructures rònegues (en tots els sentits) que vàrem viure els pares dels actuals adolescents. Una prova més, i en van tantes, de que el nostre passat tendeix inexorablement a assemblar-se més al dels nostres pares que no pas al dels nostres fills.
És una bona notícia constatar aquesta (r)evolució, ni molt menys finalitzada, però que acredita l’esforç realitzat, més encara quan les dotacions pressupostàries no són ni de bon tros les pròpies del país que diem que volem ser. Sí, deixant en quarantena tot el que tenen de posada en escena les jornades de portes obertes. Però és bo sortir-ne amb la sensació que els centres de secundària comencen a encomanar-se de l’explosió de vida que els hi entra per les portes. A l’hora de triar centre, com sempre, cadascú serà una mica esclau de les seves fílies i fòbies, incloent-hi aquesta vegada també les del protagonista de torn, i sumant-hi noves incerteses i pors de nova fornada lligades a l’edat, als canvis d’entorn i d’amistats, etc.
No canvia res, en tot cas, del que escrivia nou anys –ja!– enrere: que cal ser conscients de com de tènue pot resultar l'empremta que deixa l'escola si les famílies hi deleguem l’exclusivitat en l'educació; que cal assumir que el futur dels fills es tria cada dia.
