D'ocells n'hi ha molts i a la gran majoria de ciutadans ens costa de distingir-los. Perquè no hi badem ni hi parem atenció. Coneixem els coloms, eminents rates de ploma, que quan no fan de missatgers bàsicament semblen criatures creades per fer-nos la vida més complicada. Alguna biòloga ens en recitaria algun rol clau en l'ecosistema i no la podríem rebatre en l'àmbit acadèmic, de ben segur. Però els coloms ens seguiran semblant repugnants. Les gavines poden semblar més trempades però entre aquella pel·lícula i el panorama amb el que sembraven el terror al pati de l'institut quan ens envaïen per cruspir-se les restes d'entrepans que hi havia per terra, mai m'han resultat gaire amistoses. A casa convivim des de fa sis anys amb en "Victorianu" que és un periquito que llueix els colors de l'equip del qui me'l va regalar. El pardal em sona però potser per la metàfora poètica de Dusminguet. I sé que aquells tendals d'algunes terrasses són per evitar els efectes de les cotorres argentines que, valent-nos dels tòpics, són xerraires com els seus conciutadans.
M'explica un dia la meva neboda que ha vist una merla pel Parc Central. Ja en sap més que jo, perquè ben bé no sabria pas distingir-la. Em sona a 'La balada de la garsa i l'esmerla', un poema preciós de Joan Roís de Corella que cantava en Raimon. Però després acabo caient que la merla catalana, que insisteixo que no sabria pas distingir si la tingués de fit a fit, és el mirlo espanyol. I ai carai, aquest sí que em sona. Procuro no prodigar-me massa en els ambients polítics del panorama mataroní, perquè em cansen. Esquivo anar a les sessions de sado-masoquisme dels plens i quasi que el que em diverteix més és encertar errades ortogràfiques de consideració en els comunicats que ens envien. Però tractant amb les –bones– persones amb qui tracto en quatre dels diferents grups m'han parlat del famós "mirlo", variant "blanco".
En política s'atribueix la categoria de "merla blanca" a algú que apareix, que reuneix condicions, que aglutina. Entre catalitzador i salvador. Un candidat de consens, que permeti a un espai polític d'assumir políticament i socialment un estatus de referència. Quatre partits em parlaven, a un any de les eleccions municipals, de l'absència, precisament, d'aquesta figura. I de la necessitat de fer via, com es pugui, sense aquesta espècie d'ocell. D'això aniran, segurament, les pròximes eleccions després d'una legislatura com aquesta –que avança entre símptomes de bloqueig i esgotament.
Si algú esperava un ocell salvador, que canviï de terme municipal. A Mataró no hi ha merles de ploma blanca sinó, més aviat, una col·lecció d'ocellots. I no fa pinta que canviï el panorama.