Que més de 600 periodistes estiguessin esperant a València l’arribada de la flota Aquarius és racisme. Dins les embarcacions, 600 persones més esperaven des de feia dies el viatge fins a un port segur. I per quan toqués posar un peu a terra allà hi eren, sis centenars de fotògrafs i reporters esperant per trobar una imatge impactant, fer quatre preguntes de misèries personals i apuntar algun nom.
Els refugiats, i totes les persones migrades, no són un zoo. Però aquesta és la manera en la que els tractem quan arriben aquí. Trobo increïble que, després d’haver-te jugat la vida durant mesos, el primer que et trobis a Europa sigui a un impertinent preguntant: Com et dius? Què tal el viatge? Per què vens? No sé vosaltres, però és per agafar la gravadora o el micròfon amb el que t’interroguen i quedar-te a gust.
M’agradaria veure com la majoria de periodistes –segur que n’hi ha, de fet en conec uns quants, però segueixen sent minoria– van més enllà i pregunten: Com esteu? Què necessiteu? En què us podem ajudar? I algú dirà: això no és feina dels periodistes, això és feina de les institucions i ONG's. Mentida.
El què passa és que sempre ens col·loquem amb la mirada dels receptors –homes blancs heterosexuals–, en comptes d’aturar-nos un moment i veure que ells, a la vegada que són immigrants, també són emigrants. Per tant necessiten una empatia i tenen unes demandes lícites en aquest sentit. Però ja se sap, unes llàgrimes, algun cas dramàtic i la foto d’un nadó venen més. Els clickbaits manen.
Sovint actuem sense moure la vista de la nostra posició de privilegi. Per què sí, som uns privilegiats i uns racistes. I ho demostrem constantment. Si no, com s’explica que hi hagi 14 selecciones europees al Mundial i tan sols 5 africanes, si a Àfrica hi ha quatre països més que a Europa?
Així que ja sabeu, tothom a animar Senegal.