La va encertar de ple l’organització del Concurs de Castells de Tarragona quan, uns anys enrere, va adoptar el lema "L’espectacle casteller més gran del món", un gest amb què foragitava l’amenaça de llufes xarones que alguns, ben o malintencionats, volen associar a les activitats d’arrel tradicional.
La idea era enunciar als conceptes "diada" o "actuació" i assumir que es tracta bàsicament d’un espectacle –respectuós amb la matèria que l’alimenta i amb els seus protagonistes, els castells i els castellers respectivament–, però declarant, sense subterfugis, que es tracta d’un gran espectacle. I, com a tal, es fa més evident que mai com l’escenari, el paisatge de fons, doten de major o menor magnitud una mateixa seqüència; com la posada en escena i els tempos esdevenen clau en el resultat final del relat.
Fet i fet, la tríada de castells descarregats de forma contundent pels Capgrossos en el seu #millorconcurs no igualava, en conjunt, les millors actuacions completes de la colla assolides en altres places i diades de prestigi.
Però, tot i això, el resultat final del diumenge 7 d'octubre transcendia el que la colla blau marí havia assolit fins ara: la desimboltura voraç davant els reptes majúsculs i la recuperada determinació i seguretat de les seves primeres intervencions a l’antiga plaça de toros. Dosificant assaig i emocions, aprenent a gestionar les llargues esperes i tot allò que no es pot assajar. Llicenciats en una plaça amb molts condicionants que la fan dura, difícil, però al mateix temps agraïda i espectacular.
Com sempre, ha estat una delícia gaudir de la imatge del mar de camises de colors tenyint el que va ser en altres temps la sorra de la plaça, com una natura viva on brollen castells amb pinzellades efímeres; gaudir del privilegi de descobrir la complexitat intrínseca en cada soca, en cada folre, en la tasca ingent de coordinar tanta gent de tants llocs i de tan lluny. Una experiència irrenunciable.
