Les monarquies són com els cigrons secs que et posen al bar amb la cervesa. No saps què hi fan allà, ningú els vol, però com que tota la vida els han servit, doncs mira, ens hi hem de posar fulles. Insípids, durs, tristos i, a més, ocupen l’espai que altres productes molt més apropiats, com les ametlles mateix, podrien omplir.
Avorreixo i detesto les monarquies profundament, com els cigrons. Però cada any, en l’època en que el dia ja es va fent més llarg, em ve una trempera monàrquica del tot delirant. Potser per la seva brevetat, potser perquè en les contradiccions és quan hi veus més clar. Parlo d’en Pellofa, el nostre rei Carnestoltes, aquell que darrera una màscara reparteix sense mesures ni costures.
El nostre particular rei és l’únic ocupant d’un tro que hagués salvat el cap al 1789. Potser inclús ell hagués accionat la palanca. I és que el Carnestoltes, els dies de tots nosaltres, els poca-soltes, és un regnat no vitalici on un autoproclamat rei amb titoles i pits governa la ciutat a base de cervesa i transformisme. El que seria una reunió quotidiana de la patronal, però a cara descoberta i amb la participació del poble.
Nosaltres, els súbdits poca-soltes, ens disfressem i xalem en un cap de setmana on deixem el poc sentit del ridícul que ens queda a casa. Només recordant algunes de les disfresses que m’han engalanat els últims anys ja se m’escapa el riure. I és que al nostre rei se l’ha d’honrar amb les millors de les originalitats i desvergonyes - un breu record pel grup de noies que passejaven un rap per la plaça Santa Anna l’any passat disfressades de peixateres –, fora excuses i mandres.
Així que tots a tombar el règim del bonisme mataroní el pròxim divendres i, colze a colze al carrer, a empènyer junts per satisfer els designis d’en Pellofa. Amunt el rei Carnestoltes, amunt els poca-soltes i avall els cigrons secs, la vergonya i els líders insípids i tristos que ens amarguen les nostres vides.