Dissabte passat va arribar un d'aquells moments tòpics, tradicionals, gairebé caricaturescos d'aquesta societat nostra emmalaltida per la pressa i el control horari. Aquesta vella pretensió humana d'aspirar a dominar el cicle del dia i la nit qualla de forma perenne en partit d'anada i tornada quan s'advé el canvi d'hora. És fantàstic. Ha perdut el tremp nerviós d'abans, en què tot havia de canviar-se manualment.
A les tres seran les dues. I el dubte de si endarrerir les busques abans d'anar a dormir o deixar la nota per l'endemà. La transició a l'electrònica, prèvia a l'actual adveniment de l'eclosió tecnològica, va ser el temps més divertit. El despertador que em van dur els Reis canviarà d'hora sol? Ves a saber. I ja tenies una excusa per estar vigilant que arribés el moment de les dues.
Canviem dues vegades l'hora i sembla que hi ha gent que se'n ressent. Tothom opina. És tema principal a les converses d'ascensor –categoria que sobrepassa de molt l'acte en si de la dialèctica al cubicle que estalvia graons, i arriba per exemple a plaça, a la sala d'espera o amb algun saludat– en els dies anteriors i sobretot posteriors.
De fet és evident que hi ha qui sí que nota més la sincronia o l'asincronia amb els astres i el seu ritme constant –ells sí que en saben–, per la qual cosa qualsevol error o peculiaritat que ens passi durant dies sempre podrà trobar la mateixa excusa. Això és el canvi d'hora.
Si dormim malament, és el canvi d'hora. Si fem mala ganya, és el canvi d'hora. Si el genoll ja grinyola, també és el canvi d'hora, i si és mal any d'albercocs, també encoloma-li: segur que hi té alguna cosa a veure.
A la societat polaritzada en què ens han fet viure podríem fer diatribes, també, sobre l'opinió respecte del canvi horari. Uns el volen i els altres el detesten. De fet diuen que Europa –sempre atenta al progrés, com amb allò dels setrills– vol que s'acabi la tonteria i que fixaran l'horari d'hivern perquè hi ha gent a qui, si no, se li alterarà la son. Que es comprin cortines, carai!
L'excusa de l'estalvi jo no l'he entès mai, per tant, passo torn. N'hi ha més. "Es fa fosc aviat", tronen, i la gent en fuig, com si moltes virtuositats de les que acumulem a la vida no tinguessin precisament la nit de còmplice. Visca la foscor! "Va millor per quadrar horaris", diran també aquells galtaplens de la reforma horària subvencionada.
A mi el canvi d'hora m'apassiona. Concretament, aquest que més critica la gent, que és el que allarga una hora la dormida. M'hi abonaria. El faria quatre cops l'any. I quan quedi desquadrat amb les clarors, festa fins que torni a rutllar la cosa. Pensem-hi. Durant tot l'any podríem excusar-nos per a tot. Ho sento, però això és el canvi d'hora.
