Quan miro enrere recordo les llargues jornades d’estudiant a la biblioteca amb especial enyor. No tant pels innumerables apunts fotocopiats o llibres indecents dels mateixos professors que m’he hagut d’empassar, sinó per tota la litúrgia i la rutina que vaig desenvolupar amb els anys, el meu costumisme. Dies que llanguien enmig de les primeres llums del matí, la cafeïna incessant, converses que amb les hores degeneraven en les millors teories mai escrites i alguna cervesa final, ja quan la nit queia i el baf se’ns escapava rere cada glopada.
Sempre s’ha d’arribar abans que obri la biblioteca, és innegociable. Empènyer dels primers la porta i gaudir de la buidor entre les piles de llibres. És tot un món per explorar i trobar el teu raconet idoni per a l’estudi, el safareig i la becaina obligatòria. Cal situar-se amb bona visió perifèrica, jo preferia sempre un raconet prop de la secció de filosofia clàssica, usualment poc concorreguda. És imprescindible col·locar el màxim de llibres possible sobre la taula —que bonics són els llibres—, i ja ben instal·lat, observar com la tranquil·litat entre les rengles de prestatges va decaient amb el degoteig de persones que, amb unes ulleres com mussols, busquen el seu cau ideal.
A poc a poc tens més companyia i vas saludant els feligresos assidus de cada matí. T’alteres quan algú engega l’ordinador i de cop sona la detestable simfonia d’inici de Windows, veus de lluny a aquella persona amb qui us feu gràcia i us mireu, et concentres a entendre la teva pròpia lletra i decideixes fer el primer cafè. I el segon. Arriba el migdia i t’adones que hauràs de peregrinar a Montserrat per aprovar. Sort que la nit és llarga, penses. Carmanyola de pasta freda, el tercer cafè i el xafardeig necessari amb els companys abans de les explicacions col·lectives del temari, el millor dels remeis per introduir al meu cervell els debats historiogràfics moderns. Sagrada, com la solidaritat per compartir apunts, és la becaina. Cal tancar els ulls, recolzar el cap sobre els papers i esperar que el teu fregit cervell faci la resta. La marca dels apunts a la galta és el resultat dels vint minuts més ben invertits de cada dia, pensava. El revitalitzant dels déus.
De mica en mica, vas descomptant les hores amb la teva banda sonora personalitzada de fons —The Pogues, Toots and the Maytals i Antònia Font, gràcies per tant— i arribes al capvespre amb els ulls com taronges per la cafeïna i l’esquena cruixida per les cadires. Plegues veles ja de nit i, quan el formigueig ja no omple les sales, guardes els vint llibres que havies agafat inútilment dels seus llocs de repòs. Repeteixo, que bonics són els llibres. I ho recordo amb enyor, malgrat el tedi i la pressió. I penso, què bé que ens ho passàvem. I quin privilegi poder estudiar. Gaudiu-ne els que comenceu; lluitem perquè puguin ser molts més.