Tinc predilecció pels mots dickensians, els que van curts de família. Com ara urna, que l’altre dia ja vam veure que en aquest món de mones estava sola com una mussola. Però és un cas força excepcional, perquè entre no haver creat ni un sol derivat i tenir una rastellera de parents (com en el cas de constitució, que ve del verb estar i són una família que no s’acaba mai) hi ha molts intermitjos.
“No s’arronsi”, li va pregar l’altre dia l’amo de can Grífols al president, i segurament sense saber-ho estava afegint a aquesta llista de terminologia de guerra que anem confegint un exemplar molt interessant. Arronsar és un verb quasi dickensià, perquè si bé és veritat que ha parit dues criatures, arronsada i arronsament, el cert és que són dos substantius de molt poc rendiment, que es fan servir poc per no dir gens. La pràctica totalitat de les aparicions d’aquesta família són formes conjugades del verb, especialment en forma pronominal: “ja veuràs com no s’arronsaran”, “si ens arronsem malament rai”, “i si s’arronsa justament ara?”
Tanmateix, la peculiaritat més notable d’aquest verb és que arrossega una certa tirada a la confusió. Potser per raó del seu origen (que els diccionaris presenten com a incert però probablement àrab, de romz, ‘signe fet amb la cara, ullet’, d’on la idea d’arrugar una part de la cara va passar a la de contreure en general), perquè si bé arronsem les espatlles en senyal d’indiferència i les celles com a mostra d’enuig, la veritat és que les celles més aviat les arrufem, igual que el nas (i aquí la recerca etimològica ja tindria més gràcia, perquè arrufar prové d’un terme tan sorprenent com rufià).
Per acabar-ho d’adobar, l’expressió tradicional estira-i-arronsa està cedint molt de terreny al calc estira-i-afluixa (en un fenomen semblant a la reculada d’enxampar davant d’enganxar, afavorit perquè el parlant hi reconeix un terme propi i no té consciència d’estar dient cap barbarisme).
La paradoxa és que el verb afluixar que a l’esmentada expressió està conquerint terreny afluixa molt, en canvi, en el sentit metafòric que el fa sinònim d’arronsar: “no afluixi”, hauria pogut dir perfectament el senyor Grífols (o fins i tot “no defalleixi”, un altre que va defallint).
Massa embolicat, tot plegat? No patiu, ho podem reduir a una fórmula d’ús: no afluixeu ni us arronseu a l’hora de fer servir aquests dos verbs. I davant de suplents sospitosos, arrufeu el nas. L’important és que no se’ns arronsi el melic.
