Segons Emerson, la primera de les heroïcitats consisteix a dir la veritat. Doncs, la “sinceritat és l’única forma de parlar i escriure que mai passarà de moda”. A més, “el geni radica en acreditar que allò que és veritable per a nosaltres, en el nostre pensament i en el fons del nostre cor, també és cert per a tots els humans”. I, malgrat que Kant afirmi que “enmig de les tenebres la imaginació treballa més activament que a plena llum”, el cert és que –tal com assenyala Voltaire– “és perillós tenir raó, quan el govern està equivocat”. I, de fet, massa sovint, el poder percep la llibertat d’opinió –àdhuc de pensament– com una amenaça. Tant és així que fins i tot les democràcies poden assassinar la llibertat de la nostra consciència daimònica.
Així, la primavera de l’any 399 a C., Sòcrates va ser acusat d’impietat amb l’excusa que sovint apel·lava a una “divinitat interior” (daimon), que guiava els seus pensaments, opinions, accions i omissions. Curiosament, el concepte daimon adquireix una connotació moralment negativa (com encarnació del mal), quan –en l’intent d’imposar el seu monoteisme– els cristians consideren aquesta figura com un déu alternatiu a l’únic Déu possible. De tal manera que aquella bondadosa veu interior esdevé l’expressió d’un dimoni malvat. En realitat, però, Sòcrates està convençut que existeix una norma universal, eterna i immutable d’allò que és bo i correcte. Una norma tan absoluta que tota la natura està orientada a la seva comprensió. I, per tant, ens exigeix l’esforç d’examinar-ho tot i a tothom. Fins i tot a nosaltres mateixos. “Una vida sense examen no mereix ser viscuda”.
La veritable missió de la nostra existència, doncs, consisteix a entendre-ho tot, confrontant la nostra veritat –sempre parcial i provisional–, mitjançant un diàleg constant, en què és més important saber preguntar que no pas exposar les nostres conviccions. Una modèstia –de vegades irònica– que es condensa en el famós aforisme “només sé que no sé res”.
Una invitació al diàleg, imprescindible en la construcció del coneixement, tan necessitat d’esforç intel·lectual com de tolerància emocional. Tal vegada, en aquest sentit, la millor lliçó ens la dóna una frase d’Evelyn Beatrice Hall, atribuïda erròniament a Voltaire: “Estic absolutament en desacord amb el que dius, però donaria la meva vida per a què ho puguis dir”. I el poeta canadenc William Henry també és força contundent en exposar el ventall de causes que poden explicar l’absència d’un diàleg intel·ligent: “El qui no vol raonar és un fanàtic, el qui no sap raonar és un boig i el qui no s’atreveix a raonar és un esclau”.
El fet que Sòcrates qüestionés sistemàticament la realitat, però, va ser interpretat pels seus conciutadans com una burla. En realitat, ell no pretenia pas fer cap mena de joc de paraules sofístic. Ans al contrari. Sovint criticava els sofistes per la manca de contingut ètic de llurs ensenyaments. Paradoxalment, però, una assemblea de ciutadans atenencs va considerar que la sòlida consciència ètica del daimon socràtic només era un recurs retòric d’un filòsof hàbil en l’ús de la paraula. I, per tant, va ser condemnat.
Sens dubte, aquesta és una lliçó que caldria no oblidar. I no és estrany que aquest sigui l’esperit que transpira arreu de l’epidermis de John Stuart Mill i de Voltaire, quan afirmen respectivament que “el geni tan sols pot respirar en una atmosfera de llibertat” i que “la història només es pot escriure bé en un país lliure”.
Sòcrates hauria pogut escollir l’exili, però –volent donar testimoni fins al final de la integritat del seu comportament– es va encarar a aquells que el condemnaven, recomanant-los que li concedissin una pensió vitalícia com a benefactor de la societat. Enfurismats per aquesta darrera ironia, van ser molts més els membres del jurat que el van condemnar a mort, que no pas els que –poc abans– l’havien considerat culpable. I, després de parlar eloqüentment de l’ànima –mentre el Sol es ponia a l’horitzó–, Sòcrates va beure la cicuta.
