Construir aquesta mena de diccionari del procés és un exercici de risc, perquè la realitat corre massa. Tu tens preparat un mot que escau a la perfecció la setmana entrant i ella, la realitat, pam, et carda una finta i allò que semblava que no podia passar, passa. I et deixa l’escrit caducat. És com una espasa de Dàmocles permanent (en aquest cas concret, el del procés, molt benvinguda, les coses com siguin).
Però vaja, jo volia parlar d’això que diu el títol, encara que no sé si ara quan ho llegiu ja està superat o què. És probable que per a la majoria de nosaltres el primer contacte amb l’estira-i-arronsa de l’intercanvi es produeixi a l’escola, a l’hora de canviar bales per cromos o, si ets nena… doncs si ets nena, no ho sé. Que em perdoni la ignorància el feminisme ultrancer, però què es canvien les nenes?
Sigui com vulgui, en aquesta mena d’intercanvis allò que fem, verbalment parlant, és fer tractes. De més grandets, quan l’intercanvi ja inclou la presència de moneda, aprenem a regatejar: som en un context de poca transcendència, compres d’escàs valor en mercats de carrer o de països més endarrerits (capitalísticament parlant) que el nostre. Més endavant potser regatejarem el preu de la casa.
I tanmateix, quan arriben les coses serioses, les que poden tenir conseqüències greus, apareix un verb històricament associat al comerç: negociar. Que és una paraula en certa manera perversa, ja que negoci es forma en llatí ajuntant nec, ‘ni’, amb otium, ‘lleure, desocupació’. És a dir, negació de l’oci. La lliçó és diàfana: tot allò que té a veure amb les peles, el motor del nostre sistema, està deslligat del lleure, del joc, perquè són afers seriosos. Per això crea un cert neguit que en Mas i en Junqueras no facin tractes sinó que negociïn. Com si estiguéssim parlant de quartos (i aquí no serà balder recordar que la llengua italiana conserva el mateix verb en tota l’escala d’importància, contrattare).
Per verificar la solidesa d’aquest neguit m’he imaginat un titular que digués, per exemple, “El president i el líder d’Esquerra s’asseuen a regatejar la convocatòria d’eleccions”. Faria una impressió pèssima, oi? Ens imaginaríem tota una altra cosa (inclosa una conxorxa entre ells dos per escatimar-nos-les). I tanmateix no estaríem tan lluny d’ara, perquè el verb regatejar és una extensió de regatar, que al seu torn prové d’accaptare, comprar. Ja tornem a tenir la pela pel mig. Vés a saber, potser tot es va començar a esgavellar quan vam convertir els sestercis en una cosa seriosa, en la més seriosa, i a poc a poc ens vam anar oblidant que els somnis, més sovint, tenen forma de cromos o de bales de colors.
