Ens trobem davant d’una societat desballestada que genera més problemes que solucions en menysprear el valor de l’esforç, que es pretén substituir per la superficialitat, el menfotisme i el consumisme. La pràctica del pensar és menystinguda, és massa feixuga, requereix una gran voluntat per ser exercitada. També passa el mateix amb les accions transformadores i constructives.
Ens trobem en una societat en la qual la gent ni pensa, ni fa res per superar-se, limitant-se a deixar-se portar per la llei del mínim esforç, més pròpia de la vida simple i senzilla dels animals de menjar, dormir i reproduir-se.
Aquesta renúncia a la condició humana d’assumir responsabilitats, realitzant accions comunitàries que requereixen pensar i a la vegada ens esperonen per a l’acció, acaba tenint un preu elevat, que cal pagar amb la compra d’antidepressius, la medicació de més venda a les farmàcies. Cal admetre que viure no és fàcil, suposa acceptar amb dignitat el repte que planteja la vida, amb la seva càrrega d’adversitat i que sobreviure és trobar sentit als possibles sofriments però també a les alegries.
En definitiva, què és viure? Viure significa assumir la responsabilitat de trobar la resposta correcta, als problemes que ens planteja i acomplir les tasques que la vida ens assigna contínuament, utilitzant el valor de l’esforç, sense el qual tota la resta és mentida. La vida no deixa de ser un repte que s’acaba amb la mort. Per una persona gran, deixar de lluitar és senyal d’un envelliment decadent que cal evitar.
