El cinisme modern no creu en la sinceritat i bondat humana, ni en les seves motivacions i accions. Tendeix a expressar aquesta actitud mitjançant la burla i el sarcasme, amb molta ostentació, presumpció i aparença, fent gala d’audàcia i exclusió, batejant a tots els que no en formen part, com a retardats mentals o ignorants.
Actualment gaudeix del seu màxim esplendor, donant lliçons de política, economia, cultura, educació i ètica, així com instruccions de com viure millor en un temps de crisi i falta de credibilitat. Només cal mirar al nostre voltant amb atenció i observar els detalls de la seva pràctica, que es confon amb una falsa normalitat, que pretén fer veure com a naturals, la impunitat, la violència, la injustícia i la corrupció.
Els cínics actuals, actuant com a savis visionaris, a curt termini no hi ha qui els substitueixen. El seu alt índex de contagiositat, fa que s’encomani per via familiar i d’altres a les noves generacions. Suposen una manca d’ambició i de creença sobre les coses, estimant que al no poder o valer la pena ser canviades, esdevenen una bona excusa per a la mandra, que genera el fet que, si res serveix per a res, millor no fer res.
La seva vacuna pot ser l’optimisme pragmàtic, de realment creure que val la pena intentar fer alguna cosa, per aconseguir canvis positius per a un mateix i pels altres. Fer-ho però, requereix la coherència d’actuar d’acord amb el que es pensa, qüestió molt difícil en una societat que no se sap, si no actua per no pensar o no pensa per no actuar.
